Històries d'en K: Volar

4 fig A tu vola el meu pensament. No deixis volar tant la fantasia.

Demà en K torna a Barcelona, només un cap de setmana, això sí; però tornar a Barcelona, que vol dir tornar a Mataró, vol dir agafar un avió i vol dir volar. En K, però, ja no sap si li agrada volar. Abans, de petit, li agradava molt i molt volar. Recorda un aterratge a París, plovia, però ell des de la finestreta mirava amunt i avall els carrers de la ciutat. Ara en K prefereix el tren, a la tarda, llegint un llibre i el sol caient. En K no pot escriure perquè està constipat. Però demà, tot volant, pensarà un escrit mentre mira els núvols. Ara en K pensa en una orxata. Les orxates sí que li agraden molt, cada cop més, en canvi abans no li agradaven tant. En K no sap perquè pensa tantes coses abans de volar. I vet aquí París, i vet aquí una orxata, que aquest conte ja s'ha fos.

2 de maig: la Fura a Madrid

Avui Madrid era una festa i ens hem passat el dia passejant amunt i avall. A la nit el muntatge de la Fura a Cibeles, commemorant els 200 anys del 2 de maig, ha estat espectacular. Aquí teniu el vídeo que he pogut gravar amb l'escenificació dels afusellaments...

Calàpets, nenúfars, princeses... Wa yeah!

Històries d'en K: els Ipods i la primavera

Divendres a la tarda de la primera setmana de primavera. Ningú té ganes de treballar. Estic llegint un parell d'articles a mig gas. De fet, no ho puc evitar, estic del tot desconcentrat. Abans quan hem sortit a dinar la calor primaveral convidava a prendre el sol -ah, quin sol, després dels mesos d'hivern-. M'invento alguna excusa per recórrer la segona planta, parlar ara amb un ara amb l'altre. Trobo un parell d'articles més que hauria de llegir i continuo xafardejant. Un tastaolletes, això és el que sóc, algun dia deixaré de ser-ho? M'he fet aquest pròposit tantes vegades que potser més val que assumeixi que no hi ha res a fer. I ja està bé així. Em quedo mirant per la finestra, com el personatge del conte del Monzó, pensant alhora en tot i en res. El vent fa voleiar el borrissol dels arbres de davant la Fundació. I llavors arriba el primer Ipod. Estem així així des de fa unes setmanes, però potser perquè a ella també l'afecta positivament la primavera em saluda amb un somriure. Ve amb l'Ipod posat i em diu que escolti Jack Johnson. Em poso un auricular i, sí, Jack Johnson és genial. Mig beatífic, mig ingenu. És la música perfecta per acompanyar aquest dia primaveral. Me n'enfoto una mica, però, del flower power del Jack Johnson, no puc evitar portar la contrària -l'altre dia m'ho va confirmar un filòsof-. Continuo fent veure que llegeixo, amb un ull al mail i l'altre al cel blau. Sempre recordo el versos de Maragall els dies amb aquests cels esplèndids. Però està escrit en algun lloc; avui no hi ha res a fer -inability to keep attention, va dir també el filòsof-. Així que decideixo baixar i trucar-la, tinc una perduda seva i fa dies que no hi parlo. I oh! miracle de la primavera, em diu hola amb aquella veu alegre, i jo responc fent el numeret també, seguint el seu joc, cosa que m'encanta. Que mai es trenquin els somriures i els benenentesos entre amics. Però les casualitats no moren mai, i ella em diu tot seguit: "Saps, ara mateix estava pensant en tu, estava escoltant Jack Johnson a l'Ipod!". Em poso a riure de tantes coincidències. A més a més m'encanta, què coi, que una noia se'n recordi de mi a Barcelona escoltant Jack Johnson amb un Ipod rosa és un petit regal dels Déus. Em fa recordar aquells matins primaverals, alliberadors, de fa dos anys; quan baixava per Via Laietana i m'aturava a comprar un croissant de xocolata, encara que anés sempre tard. Llavors escoltava compulsivament Jack Johnson, i l'altre surfer, el Donovan. Els necessitava. Hi ha sentiments que queden gravats així, entre carrers i caminades, fixats en l'ànima. I el que és encara millor, després algú te'ls fa retrobar, i els cercles es tanquen.

Del no-res, amb res, tot és allà

Bellíssima l'exposició Zoran Music: de Dachau a Venècia a la Pedrera. L'home marcat per l'experiència vital d'haver sobreviscut als camps de concentració. Tots els quadres comparteixen un mateix to difuminat, a la recerca d'allò essencial, diu el pintor. La mirada després de ferida immensa no pot ser la mateixa. Influenciat pels pintors d'avantguarda i l'abstracció Music pinta primer les muntanyes desèrtiques d'Úmbria. Però la memòria dels cadàvers inexorablement reapareix. Ell mateix ho explica: "es podria dir que torno als cadàvers quan ja no aconsegueixo pintar les coses que m'agraden en aquesta vida". La mort i l'anihiliació protagonitzen la inquietant sèrie de pintures "no som els últims". Segons explica el mateix autor, un company del camp veient els frons crematoris va comentar-li "nosaltres serem els últims a veure-ho això". Zoran li va respondre un lacònic "no, no serem els últims". Jorge Semprún explica com entén la pintura de Music: "alguns encara podem entendre la violència vital del desig que va portar Zoran Music a reprendre el fil de la seva vida, de la seva vivència mortífera".

La magnífica video-entrevista de l'exposició permet aprofundir en la vida i el pensament de Zoran Music. Són frepants les seves paraules reposades, la seva mirada fixa, el seu gest recollit i tancat. De manera adusta prepara una tela blanca per expressar el seu sol: "l'horrible és innat en l'home, no tan sols en una societat que fos aberrant, i he sentit el deure de dir-ho així". Hores i hores a l'estudi, per recórrer els inhòspits camins de la persona, resseguint records i ferides inescrutables. Finalment el 1987, tants anys després, pinta les grans teles amb cadàvers i cadàvers amuntegats -teles que respiren la fortor de la mort. La mort, "per què no?", és un bon tema afirma, "une bonne sujet"; ha de reproduir la violència, qui sap si per salvar-se. Per a sincerar-se amb aquells cadàvers potser, ell que ha sobreviscut i podria haver estat un cadàver més. Quin sentit té la seva vida després del no-res? És el testimoni d'una solitària lluita vital, com explica Semprún: "en la crisi que esmenta Music es pot imposar el suïcidi com a única sortida. Aquesta és la que va triar Primo Levi, la que es va imposar a ell mateix un dia d'abril de l'any 1987. Zoran Music va triar l'altra sortida: aquesta se li va imposar".

Mecanismes

Testimonis

Recordo que a la commemoració dels 25 anys de la mort d'Alfonso Comín, el setembre de 2005, em vaig creuar per casualitat amb en Jordi Solé-Tura -havien coincidit tots dos a Bandera Roja i era natural la seva presència a l'acte, amb els amics i familiars de l'Alfonso Comín. El cas és que em va saludar i vaig quedar ben parat; com és que em saludava? -hola noi- em va dir, o alguna cosa similar. Jo és clar no el coneixia personalment, i em va sorprendre el seu gest. Algú em va comentar, "sí, és que està fotut en Solé-Tura". El diumenge vam veure a casa el documental "Bucarest" i vaig saber que fou justament el 2005 quan Solé-Tura va ser diagnosticat d'alzheimer.

El documental està fet amb una sensibilitat desbordant i arriba al cor. Mostra els sacrifics d'unes persones que van fer de la militància un modus de vida. És impactant quan un sinistre Carrillo explica l'expulsió de Semprún i Fernando Claudín. Teresa Pàmies, l'escriptora que va viure tants anys a l'exili i dona de Gregorio López Raimundo, explica els sacrificis de la militància a la seva novel·la Va ploure tot el dia: "Tot ho polititzes. De tot en fas política. És una deformació, naturalment. Inclús un parell d'hores d'espera a la "Tour Aurore" esdevindran, per a tu, dues hores de curset polític. No tens remei"(...) "Però només en termes polítics pots justificar la teva vida i miracles; només políticament podran entendre els teus fills tot l'embolic de la vostra embolicada existència, i no ha d'estranyar-te gens que els senyors de la gavardina t'empaitin també políticament".

Cap al final del documental el fill de Solé-Tura pregunta a Jorge Semprún si després de tot creu que van valer la pena els esforços i sacrificis pesonals, per una utopia, el comunisme, al cap i a la fi fracassada. Semprún respon que des d'un punt de vista transveral és clar que van valer la pena, perquè la militància de llavors va contribuir a donar cos a al democràcia posterior. No és casual el reconeixement de Pujol al paper de Solé-Tura com a "pare" de la Constitució. I és ben cert que els Comín, Solé-Tura, Lluch, Maragall, Gutis i tants d'altres conformen de fet una generació de polítics excepcionals, testimonis sense els quals la nostra democràcia no seria la mateixa. Tot això malgrat que, efectivament, i hauríem d'afegir que afortunadament, el comunisme fou abandonat com a ideologia dominant.

Obama i Canetti: principi energètic

Heu vist aquest vídeo? Té una potència extraordinària. Els productors del vídeo han fet una feina excel•lent. "Yes we can! Yes we can!". El fenomen Obama s'esten arreu amb una força que sembla imparable. Us recomano que el mireu amb la música lleugerament alta. A partir del minut 3.30 fa un increscendo fantàstic. A mi se'm posa de veritat la pell de gallina quan Obama reclama "justice and equality". No us passa a vosaltres ? He de confessar que l'he vist tres o quatre vegades i m'encanta. "The opportunity and prosperity!" "Voices calling for change!" I tot això ho dic sense conèixer a fons les seves propostes, i amb prou feines la biografia de Barack Obama.

De fet el vídeo conté el principi energètic progressita per excel•lència. El principi que Raimon Obiols reivindica com a definitori de tota ideologia de progrés: "Un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent". Em perdonareu la simplificació però diria que el vídeo està imbuït d'aquest principi energètic, una magnífica força d'esperança. Qui no està per Obama després de veure'l? La força suggeridora que té es tremenda. Per altra part, no és casualitat que la febre Obama s'estigui estenent entre bona part de la progressia europea. Sovint mancats de lideratge, d'idees força, d'elements aglutinadors i nous referents, Obama emergeix amb molta potència però potser de manera massa naïve.

A la vegada, però, he de confessar que sempre he estat reticent a aquesta mena de mostres d'eufòria. L'escriptor Elias Canetti va estar sempre fascinat pel poder que infonen les masses i les forces que les mouen. A la seva autobiografia explica com li agradava escoltar la cridòria dels espectadors en un estadi de futbol; el meravellava seguir les reaccions de la gent, l'estat d'ànim de la massa, explica que podia saber quin era el resultat del partit, si l'equip havia marcat un gol o per contra n'havia rebut un només escoltant la massa. Yes we can!. El vídeo provoca un efecte semblant. Irradia il•lusió, esperança, ganes de canvi, voluntat de començar de nou, fins i tot un anhel de convivència, de projecte comú.

Però els esperits crítics, amb raó, acostumen a recelar d'aquesta mena de proclames. Per desconfiança, per por a que sigui un projecte vacu, el dubte individual sempre tan poderós i necessari davant la marea. L'homo videns pot ser fàcil d'enlluernar. D'alguna manera som aixi, necessitem aquests principis energètics, ens toquen la fibra sensible i hi reaccionem. A més a més són principis necessaris, és clar que sí. És imprescindible que segueixin succeint, que els moviments en pro de la justícia continuïn renaixent. Per això estic també per Obama. Però cal recordar Canetti, recordar el dubte. Al cap i a la fi, no és res de nou el tenir present que les grans banderes i bondadoses promeses poden acabar com el rosari de l'aurora. Esperem, esperem, va, We can!, que no sigui així en el cas d'Obama i el que representa. I com a mínim hi ha una lectura positiva indefugible; la capacitat de reacció de les persones, de la massa, però també de la persona, per il•lusionar-se, la tenim assegurada. A partir d'aquí suposo que han de continuar el camí les responsabilitats.

Sobreviure

Val molt la pena, i mai més ben dit, apropar-se als cines per veure l'excel·lent pel·lícula "4 meses, 3 semanas, 2 días" del director Cristian Mungiu. La Romania de Ceaucescu dels anys 80 és l'escenari d'una intensa i descarnada història vital; l'avortament que comparteixen la Otilia i la Gabita, dues amigues i companyes de residència universitària. És especialment corprenent, perquè allà es condensa de manera implícita tota la tragèdia, l'escena en la qual l'Otilia visita la casa dels pares del seu novio que celebren un aniversari. La càmera para i ens mostra una Otilia garratibada per la tensió que està suportant mentre la resta de familiars discuteixen i brinden despreocupats. La pel·lícula es presta a moltes reflexions, però totes elles giren al voltant de l'afany vital de supervivència, un afany que exemplifica extraordinàriament l'Otilia, l'amiga que lluita malgrat tot per tirar endavant. Tot això, és clar, en un context de manca absoluta de llibertats en un règim totalitari que provoca la misèria humana i material. Aquesta reflexió també apareixia en certa manera a "La vida de los otros"; la forma com les imposicions del sistema polític acaben afectant allò més íntim de la persona. Les dues amigues decideixen no tornar a parlar mai més del que acaben de fer, abans elles mateixes han de sobreviure en un règim que les ofega, romandre vives després de la mort d'un altre.

Amb tu sé qui sóc

En el darrer llibre de Claudio Magris és Eurídice la que des de la Casa del Repòs ens parla d'Orfeu. És un llibre breu, senzill, però ple de detalls extraordinaris que expliquen la relació íntima entre dues persones que s'han estimat i s'estimen encara, superat el llindar. El fragment que afegeixo aquí sota deixa entreveure probablement una de les millors respostes a la pregunta que ens fèiem amb un amic a Madrid -què esperem d'ella, què et dóna la dona amb qui quan prens un cafè ja no necessites res més -.

"En el fons, quan estàvem junts era l'únic moment que se sentia tranquil i segur, fins i tot del que escrivia, després d'haver-m'ho llegit i d'haver vist als meus ulls -més ben dit, a la teva boca, deia, primer una mica emmuriada, però quan després se't separen lleugerament els llavis, quasi com en un somriure, no encara no, però...- Jo, és clar, clavava estisorades a les seves paraules, perquè ell, exagerat i desmesurat i generós, com sempre ha estat, prodigava paraules a mans plenes i jo les pelava, en llençava la pell, el pinyol i també força carn, si calia. Ell no n'hauria estat capaç, àvid i incontinent i compulsiu com era, però a mi em deixava que el posés a règim i sabia que, si quedava alguna cosa al plat després que jo ho hagués passat tot pel sedàs, era realment alguna cosa bona. Amb tu, deia, a prop teu sé qui sóc i no estic gens malament."

De Claudio Magris, a "Vostè ja ho entendrà".

Històries d'en K. Pantalons blancs

Era a una ciutat del nord, capital de província, i s'hi estaria cinc dies. Aquell breu viatge li feia una il·lusió íntima, perquè significava la culminació d’aquell primer any. També li feia una gràcia especial coincidir amb la C. Primer no li queia massa bé, era un record del passat que hauria preferit esborrar. Però la C era allà i no podia fer-hi res. Tot i això, les últimes setmanes havia parlat més sovint amb ella i hi havia ara una certa complicitat entre tots dos. Li encantava emprenyar-la pel seu accent nordamericà. Ella responia amb un seu somriure plàcid i es prestava a la broma. Cómo se pronuncia entonces? Amb un d’aquells gestos que tant li agraden de les dones intel·ligents; quan juguen a fer-se les tontaines però amb el somriure i la mirada et diuen que són espavilades i se’n foten d’elles mateixes. Ell i la C van creuar el pont per sobre l'autopista de camí cap a l’hotel. L'autostrada di merda va exclamar ella, per la seva ascendència italiana. Ell va pensar en com trobava de tristos aquells ponts oxidats que travessen les perifèries de les grans ciutats. Per a ell eren la viva imatge de la monotonia als barris pobres. I ho va comentar a la C, trobava divertit creuar el pont de la capital del nord amb ella, darrere aquells pantalons blancs immaculats que duia. Una italo-americana vestida impecable a l'autostrada d'una ciutat estranya. La C ho va trobar també divertit, l’autostrada di merda, exacte, i ells dos què hi feien allà, van riure plegats i van tornar més còmplices cap a l’hotel.

Premis a la millor felicitació

Una vegada finalitzat el termini i considerats tots els candidats, el jurat reunit en sessió extraordinària ha decidit premiar les següents felicitacions. En tercer lloc, pel seu sentit de l'humor i perquè ha arribat des d'Irlanda malgrat el jet lag de l'autor pocs minuts abans que acabés el termini oficial, medalla de bronze a l'A:

"Be, ja t'escriure millor des de casa i t'explicare com va tot. Cuida't molt i celebra els 27 que segurament no els tornaras a celebrar en forca temps."

En segon lloc, per la seva contundència verbal, claredat expositiva i perquè l'amenaça explícita serà tinguda en consideració, medalla de plata al G:

"Camarada bolchevique,

El Comite Ejecutor del Soviet Neoyorquino no quiere dejar pasar la ocasion de felicitarlo por su onomastica. Espera que a estas horas de la noche se encuentre borracho y a ser posible en compañia femenina. De no ser asi nos veremos en la obligacion de reprenderlo severamente."

I en primer lloc, el jurat ha decidit atorgar el primer premi a la candidatura presentada per l'expedició de quatre capgrossos reunits a Madrid el darrer cap de setmana. El jurat vol destacar el rigor i la interdisciplinarietat de la felicitació, que ha inclòs des de turrons de Can Miracle fins a inesperats entrebancs amb les closques dels madrilenys.

Per últim, el jurat voldria agrair les felicitacions de tots els participants i assenyalar el notable increment de participació d'aquest any, probablement a causa del fenomen facebook. Així mateix, es reserva el dret d'acceptar les felicitacions dels candidats que vagin tard.

En K

En K sempre havia pensat que havia d'escriure un text començant amb aquesta frase: en K sempre havia pensat que. Ho tenia claríssim. El que no tenia tan clar és en què caram havia pensat sempre en K. Pensava que començant amb aquella frase donaria peu a un text curt ple de força però no sabia com continuar. En K sempre havia pensat que. Així és com sempre pensava que havia de començar. I li semblava un començament brillant. De fet, sabia perfectament que en K era ell mateix, i que utilitzaria aquell principi per anar més enllà, per parlar d'una cosa sense que els altres se n'adonessin gaire que en K era en K. Pensava que els qui ho havien d'entendre ja ho entendrien i que els qui no ho havien d'entendre no ho entendrien. També hi havia els qui ho podien entendre a mitges i els qui més valia que no sabéssin que en K sempre havia pensat que. Per acabar-ho d'adobar últimament en K tenia una preocupació afegida. Si no escrivia d'una vegada el text que havia de començar dient que en K sempre havia pensat que llavors no podia escriure cap altra cosa. S'havia convertit en un veritable maldecap: o escrivia el que sempre havia pensat que o no podia escriure res més. Així de fàcil i de terrible. Hi donava voltes i més voltes i continuava sense saber, però, en què havia pensat sempre en K. Bé, això no és del tot cert, en K pensava que últimament pensava molt en què havia pensat sempre en K, però a més a més tenia una intüició, una cosa que li venia de ben endins i li insinuava de veritat en què havia pensat sempre en K. Pensava que si seguia aquella intüició podria arribar a saber en què carai havia pensat sempre. Però el cas és que no s'atrevia a anar gaire més endins, no acabava de veure-ho clar. Era com entrar en una cova, en la foscor, i no sabia com en podria sortir d'allà tan endins. En K sempre havia pensat que estaria bé poder escriure sense haver de passar per aquella foscor.

Luz de octubre

"El otoño en Madrid es una estación civilizada, en la que uno puede imaginarse que vive en un país menos insensato, un país más habitable que otros, en el que la gente común sabe disfrutar sin meterse con nadie de algunos de los placeres fundamentales de la vida. El de ir al mercado, el de pasearse entre puestos de libros de segunda mano sin mucha prisa y sin buscar nada en particular, el de salir una mañana de domingo a disfrutar del sol de octubre y visitar tranquilamente una exposición, y tal vez luego tomarse una caña con un aperitivo para reponer fuerzas.

En la mañana de domingo las salas de la Fundación March son una romería. Hay gente a la entrada que toma el sol suave de octubre entornando los ojos cerca de la escultura de Chillida. Hay matrimonios de jubilados que acaban de salir de misa y parejas jóvenes que aún guardan un residuo de dulce somnolencia de la cama. Hay padres que empujan carritos de niño y madres ilustradas que aprovechan el domingo para traer a la exposición a sus hijos de diez o doce años, ya muy despiertos a todo, habladores, inquisitivos, con gafas de lectores, que opinan en voz alta y si llega el caso se aburren con la misma franqueza. Dos de ellos miran perplejos una acuarela abstracta de Kandinsky." Antonio Muñoz Molina

A dos temps

Primer temps. Dijous acabem tard, com passa sovint, són les nou tocades i recollim apressats les lectures per la setmana vinent. L’endemà comença el pont i s’imposen unes cerveses abans de tornar a casa. Parlem d’una certa necessitat d’accelerar el doctorat, d’una certa impaciència per acabar els seminaris i definir ja el tema de la tesi. I encara més que això; compartim unes inseguretats i uns anys que van passant i un espera que no siguin en va. Provoco una derivada més a la conversa i trec una de les meves dèries recents: la sensació de no acabar de madurar, d’anar cap enrere fins i tot, exagerant l’argument. No és ben bé això el que vull dir, més aviat és l’afany d’un camí més dòcil, menys incert. Segon temps. El divendres em llevo tard, amb el temps just per retrobar-me amb l’Arrate deu anys després. La vaig conèixer en un curs de piano d’estiu a Tàrrega, ens vam escriure cartes i vaig viatjar a Bermeo, però després li havia perdut completament la pista. És curiós, i alhora gratificant, veure com les persones creixem i canviem però hi ha un fons, una actitud, una gestualitat, que es manté intacta. L’Arrate ara és professora de conservatori, concertista i està casada amb un violinista. Dinem en una tratoria prop de Huertas i ens posem al corrent dels últims anys; resulta que hem fet vides paral·leles i els dos hem viscut a Amsterdam, Londres i Madrid. A mig dinar l’Arrate s’atura i em diu que faig la mateixa cara, que sóc el mateix, però que ara em veu molt més madur, potser massa pel seu gust intueixo que insinua. Vanitats a part, no puc evitar un somriure d’orella a orella; és exactament la conclusió contrària al que parlava el dia abans, i m’encanta que ho digui, de manera que li explico aquesta reflexió a dos temps.

Margarit a Madrid

El poeta i arquitecte Joan Margarit ha visitat avui la llibreria Rafael Alberti de Madrid i ha recitat una breu selecció de poemes del seu darrer llibre “Casa de Misericòrdia”. Ha estat emocionant escoltar els seus versos dits amb veu reposada i greu. La llibreria era plena a vessar i uns quants ens hem quedat a peu dret, observant la silueta de Margarit des de darrere les escales.

Bona part dels poemes els ha recitat en castellà, traduïts per ell mateix, excepte tres o quatre on diria que no ha pogut resistir la necessitat de llegir-los primer en català. Abans de cada poema feia una brevíssima i precisa introducció suficient per anar descobrint els fils conductors de la seva obra: la postguerra i els amors per carta dels seus pares; el naixement i els fills; la traumàtica mort de la seva filla Joana; la llum davant la immensa foscor de la nit; la poesia mateixa com a refugi contra la intempèrie; els viatges i el retorns; el record dels amors passats; la música i els murs de gel i, finalment, també l’amistat. Margarit ha acabat recitant de memòria una Parábola de Machado dedicada al seu amic llibreter.

Com explica ell mateix a l’epíleg “Casa de Misericòrida” és fruit del neguit “cuando uno se pone a pensar en la dureza que puede llegar a alcanzar la vida de las personas y en los pocos recursos que tenemos para hacer frente a todo tipo de pérdidas y fracasos”. La poesia de Margarit desborda identificació vital, amb les ferides al descobert –“No-res en el nord gèlid de l’agulla”-, però malgrat tot conserva una càlida distància i fins i tot una certa esperança fonamentada en l’experiència viscuda –“Hi ha un home dret davant la dàrsena. Després del temporal, assumides les pèrdues i ja amarrats els grans dolors erràtics, el millor lloc per esperar és el port”-. Al marxar l’home que davant meu comprava l’edició bilingüe li ha comentat al llibreter “muy bien eh, es espléndido este tipo”.

Visca la cançó

Per acompanyar aquests dies més aviat tristois ha estat una sort descobrir el nou disc de la Maria del Mar Bonet. Jo de vosaltres correria a comprar-lo. No paro d'escoltar una vegada i una altra "Per una cançó", "L'exèrcit"...

Una literatura

A les cinc d'una freda matinada,

en Pla, sis anys abans de néixer jo,

obria la finestra per sentir

el primer rossinyol.

Semblava esvair-se fatigada

cada estrella, va escriure.

Jo només era part de la fosca,

però avui, en llegir-ho, m'ha corprès,

com si fos evocant algun record.

Avui és ell qui deu callar en la nit

mentre camino per la seva prosa,

que serà un dia per a mi

l'única geografia,

un lloc com una pàtria, una gent

i fins i tot una literatura.

Joan Margarit

Sexe i llibertat

Ahir a la nit vaig llegir "L'animal moribund", de Philip Roth, una petita joia de llibre. És una novel·la descarnada, escrita sense masses miraments, però a la vegada amb una càrrega de profunditat i reflexió demolidora. Aparentment es tracta d'una història sobre el desig sexual d'un professor universitari de més de seixanta anys amb una de les seves ex-alumnes. De fet, però, aquesta només és la trama que permet a Roth escriure una potentíssima reflexió sobre el conflicte entre llibertat i responsabilitat en les relacions personals més íntimes.

El protagonista és un conegut crític literari que s'ho fa venir bé per després de cada curs endur-se'n alguna de les seves càndides alumnes al llit. Una de les seves víctimes és la Consuela, una amazona d'origen cubà, d'una bellesa imponent. El professor és un ferm partidari de defensar a ultrança la seva llibertat, de no mantenir lligams amb ningú. Amb el seu amic íntim, un poeta irredempt, comparteixen el mateix credo: "la dependència és perniciosa, i és sempre enemiga teva. Què en diu Joseph Conrad? Qui crea un lligam està acabat". I el sexe és pel professor la culminació de la seva llibertat, la satisfacció del seu desig insaciable.

Paradoxalment, però, el professor acaba atrapat en els mars de la seva pròpia gelosia i sent dominat per la Consuela. Ell, que era el dominador, després d'una mossegada terrible en l'acte sexual més ferotge passa a ser el dominat i dependent respecte l'altre. El vell professor, amant de la revolució i alliberament sexual dels 6o's, arrogant i cínic quan convé per defensar-se dels embats de la vida, cau ara en una teranyina insuportable. A més, Roth ens regala unes pàgines magistrals sobre la relació d'aquest professor amb el seu fill, les càrregues de culpa i responsabilitat, i el retrat d'una mort plena de vida, la del seu amic poeta.

Roth sembla voler celebrar la vida, amb totes les passions irreprimibles, però amb una nota d'alerta; mai podem defugir del tot l'altre, la responsabilitat envers l'altre, perquè l'empatia sovint acaba tenint tanta o més força, encara que sigui imposada a cops per la vida mateixa, que qualsevol altre de les passions.

A l'Almirall

Dies i dies IV: f 1 [ generalment en pl ] INDUM 1 Peça exterior de vestir, especialment de la dona, que va de la cintura en avall cobrint conjuntament les cames o part d'elles.

Velles i noves webs

Avui ha vingut a casa i, per fi, ha posat al dia i fa públic el seu blog, que ja era hora. Mentrestant l'altre també ha posat al dia Valors.

Detalls de la parra

Les vides a Eminönü

Ens asseiem als bancs de la llarga plaça que hi ha al costat d'Eminönü; l'embarcador just davant del Pont de Galata. Després de tot un dia caminant ens ve de gust resposar i veure l'espectacle de la gent que fa vida i creua la plaça. En tot viatge hi ha sempre aquella espai ideal per aturar-s'hi una estona llarga, escriure postals, o senzillament deixar-hi passar el temps. Eminönü és aquest lloc; la posta de sol a darrera hora de la tarda, el bullici de gent amunt i avall i la mesquita de Yeni Camii al fons el converteixen en un suggestiu escenari. Com si assistissim a una pel·lícula, anem descobrint personatges i encuriosits comencem a imaginar més enllà del que veiem pròpiament; com seran les seves vides, d'on venen i on van, a qui esperen o a qui busquen, què desitgen fins i tot, les persones de la plaça.

El pare seu al banc de la dreta, té una parella jove al costat que tant podrien ser turcs com estrangers, jo en canvi he segut a l'altre banc, amb un home de mitjana edat. Al davant hi tenim un nombrós grup de dones amb mocador, algunes amb bosses de la compra del mercat, i sembla que esperen acabar de reunir-se totes per marxar. Em fixo en una jove turca que es dirigeix cap a una parada improvisada on un senyor gran ven encenedors i tabac. Malgrat portar el mocador, vesteix una ajustada faldilla taronja mandarina i camina amb altivesa. Mentrestant la parella que el pare té el costat li pregunten d'on és, ells són turcs. Segueixen conversant però jo continuo admirant la plaça. Uns metres més enllà un jove turista, m'imagino que és anglès, persegueix un venedor de banderes gegants amb la imatge d'Ataturk per fotografiar-lo. La seva nòvia, que és rossa i porta un bonic vestit de color beix, espera que l'altre acabi i es pentina mirant-se de reüll als miralls d'un cotxe mal aparcat. Entretant em fixo en el meu company de banc, l'home de mitjana edat, dubto si és un miron com nosaltres o un poeta que ha vingut a buscar inspiració entre tant moviment. El noi anglès li vol ensenyar ara les fotos que acaba de fer, però la seva nòvia enfadada de tant esperar li fa mala cara i camina decidida cap a la mesquita.

Ara la jove sexy de la faldilla taronja parla per telèfon a les cabines, amb les cames creuades, i de tant en tant es gira cap a la plaça. No sé si és que espera algú o és que vol tenir-ho tot controlat. Tot aquest temps, però, el nen encarregat del carretó vermell no ha deixat de torrar panotxes i vendre-les a tothom qui passava. Més enllà una parella turca, deuen voltar els trenta anys, discuteixen gestualment, ella fa aquell posat universal de no escoltar i marxar empipada, l'home sembla que intenta donar-li explicacions i la segueix. De cop i volta la dona gira i van a la parada de fruits secs -tanta discussió per quatre pistatxos em pregunto-. A prop nostre creuen ràpidament quatre noies rialleres parlant castellà, no sé perquè m'imagino que són valencianes. És estrany, penso, tant elles com jo som turistes però en aquell moment per a mi no són res més que uns altres personatges, i m'intriga saber cap a on deuen dirigir-se tant decidides. Finalment ens aixequem per marxar, la noia de la faldilla taronja segueix a la cabina, i ara som nosaltres els qui ens convertim també en personatges de la plaça.

Istanbul en blanc i negre

"Para comprender mejor ese ambiente en blanco y negro recreado una y otra vez, que acentúa el sentimiento de amargura inherente a la ciudad y que es compartido por todos los estambulíes como un destino común, hay que venir a Estambul en avión desde una rica ciudad de Occidente y sumergirse de inmediato en las atestadas calles, o ir un día de invierno al puente de Gálata, el corazón de la ciudad, y ver cómo la multitud pasa por allí con una ropa de colores indistinguibles, descolorida, gris, sombría."

Orhan Pamuk a Estambul: Ciudad y recuerdos.

A la riba del Corn d'Or

Minaret de Santa Sofia

Pescant des del Pont de Galata

Al vaixell camí de Eyup

Posta de sol a Eminönü

Família a Yeni Camii

Carretó de panotxes

El moll de Haliç

Dones al vaixell

L'hora de la pregària del divendres

El Corn d'Or i la Süleymaniye Camii

El pare escriu aquí unes primeres impressions del viatge.

El PSOE no és federalista

Finalment el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, ha impedit la formació d'un nou govern de canvi i progrés a Navarra. És una vergonya que l'Executiva Federal no hagi escoltat les raons dels socialistes navarresos i hagi coartat les esperances d'una majoria d'esquerres. El PSOE atorga així el govern a UPN, la marca del PP a Navarra, fins i tot quan ells mateixos havien reconegut que les condicions que Miguel Sanz exigia per formar govern en minoria eren inacceptables. La proposta d'un pacte de govern d'esquerres ja l'havia realitzat en el seu moment l'executiva regional del PSN el passat 5 de juliol. Són per tant inadmissibles les quiexes i les cares de sorpresa dels socialistes de Madrid -alguns s'atrevien ahir des de Ferraz a qualificar-ho "d'órdago-". Només des del desconeixement de quins són els sentiments majoritaris dels socialistes navarresos són possibles aquestes actituds.

Aquest lamentable episodi confirma que el PSOE no és un veritable partit federalista i que està mancat d'un discurs territorial coherent, clar i rotund. Són ben clars els motius que condueixen el PSOE a aquesta decisió; les eleccions generals d'aquí a 7 mesos i la por que el PP utilitzi el pacte amb Nafarroa Bai com a arma electoral. La decisió només és comprensible, per tant, des de la lògica madrilenya. Ara bé, l'aplicació d'aquesta lògica indiferent i ignorant respecte els territoris seria inacceptable si el PSOE tingués un discurs federalista real, que respectés l'autonomia de les decisions de les seves executives regionals. Fa un temps va semblar que el PSOE s'acostava a certes tesis federalitzants, amb el Document de Santillana i el parlar de l'Espanya Plural, la decisió d'avui, però, posa molt en dubte aquells tebis moviments.

Espero que el PSC prengui bona nota de la decisió d'avui de l'Executiva Federal del seu partit homòleg. Afortunadament, malgrat que a alguns a Ferraz també els costa acceptar-ho, el PSC és un partit autònom segons els seus estatuts i el sectretari d'organització del PSOE no hauria pogut fer el mateix amb el Tripartit català que amb el pacte PSN-NaBai-IU. Malgrat això, són molt poc esperançadores aquestes decisions del PSOE i no fan sinó reviure els desitjos que el PSC disposi d'un grup propi al Congrés. És una llàstima que aquesta reclamació aparegui només els estius, com si fos un desig només verbalitzable quan tothom està mig de vacances. És obvi que si el PSOE està mancat d'un veritable discus federal el PSC haurà d'assumir les seves responsabilitats i continuar apretant amb un discurs catalanista i federalista amb més força que mai. I és que amb això dels "fets i no paraules" no es va enlloc, és una estupidesa política, la política es fa també i molt fonamentalment des de la construcció d'un discurs d'idees força coherent i il·lusionador.

i 15!

El pare ho descriu com una descàrrega, i efectivament això és el Desvetllament; una massa de cossos ballant al ritme de la banda i comptant fins a 15 una vegada i una altra. Els segons just abans que comenci, quan els gegants surten davant l'Ajuntament, la gent aplaudeix, apareix per fi en Robafaves i sonen les primeres notes de la banda són per mi els millors de les Santes. Una emoció se'm desborda per dins en aquells instants. El pare oblida, però, la importància de la figura majestàtica i imponent d'en Robafaves. La seva expressió adusta, la capa voleiant i el seu gest seriós exerceixen un encanteri sobre els centenars de cossos que dansen als seus peus. Sóc poc donat a les adulacions però he de confessar que en Robafaves atrau la meva veneració més profunda la nit del 25 de juliol. Som més d'un els qui aquesta nit retem culte a la seva presència talment una figura sagrada. Aixequem les mans i ens dirigim cap a ell invocant un any més la seva força i la seva protecció. Com si tal vegada ens hagués d'oferir alguna pista que no hem sabut trobar nosaltres sols. En aquell moment ell encarna l'alegria conjunta, el retrobament amb amics i coneguts, el desprendre's d'un mateix, i també el pas del temps, perquè any rere any la mateixa cerimònia es repeteix. L'esquena suada i els peus trepitjats no impedeixen que la festa i la massa t'atrapin en un enbogit deslliurament col·lectiu. Ell es converteix en el nostre guia i nosaltres, que l'hem coronat Rei de la festa, en els seus servidors, tots per igual. Un iman poderós, una atracció brutal, entre l'individu i la massa, la massa i en Robafaves. És un fantàstic misteri d'estiu, vaja.

Festa

Aquesta foto m'agrada, més encara després de la serietat del post anterior. És la mafia marchiana, per si en teníeu algun dubte, a la festa de despedida del Zalinho.

Knowing someone

Quan era a Amsterdam fent un Erasmus els pares em van venir a visitar i recordo que mon pare es va fixar en un grafiti. Deia alguna cosa així com "Knowing someone is always a fight", o almenys aquestes són les paraules que se'm van gravar: conèixer algú és sempre una batalla. Llavors no li vaig donar la menor importància, coses d'adolescents vaig pensar, en canvi el pare va quedar-se rumiant la frase i en va fer algun elogi fins i tot. Amb els anys i a poc a poc he anat copsant la complexitat i la veritat d'aquell grafiti. L'altre dia la vaig tornar a pensar quan sopava amb un parell d'amics; i és ben bé com un anell al dit a tot el que he parlat amb diferents persones aquesta setmana que ha estat de catarsi col·lectiva.

En un dels extrems, quan desconeixem totalment algú, tendim a construir primeres idees sovint falses, guiades per apriorismes. No és cap secret fins a quin punt aquestes primeres impressions acostumen a ser esbiaixades. Encara que són molts els qui s'atribueixen dots especials per detectar bondats i maldats des d'un primer moment -a tothom agrada pensar així-. En qualsevol cas això no em sembla particularment interessant, allò realment frepant és constatar amb quina facilitat obviem infinituds d'altres possibles característiques i en tenim prou amb una sola explicació que ràpidament fem vàlida i omnipresent. La primera batalla diria que la perdem no només per construir apriorismes defensius erronis sinó també per actuar amb una absoluta ceguesa i orgull al no recordar l'existència dels políedres.

A l'extrem contrari, quan coneixem bé una persona -si és que això és possible- quan fins i tot n'estimem els seus límits, la darrera batalla la podem perdre per anticipar i entendre cadascun dels seus gestos i així acabar acceptant-ho gairebé tot. Un altre moment interessant, en algun punt mig, és el del vertigen; quan de cop i volta dubtem de tot i contra tot d'aquella persona que crèiem conèixer. Els puntals són qüestionats i per primera vegada imaginem el seu comportament guiat per motivacions latents menys decoroses. Alguns moments d'un ball de bastons que van omplint de sentit aquell grafiti d'Amsterdam. I sí, és cert, ni sé molt bé què vol dir ni es tracta de guanyar i perdre batalles, ja ens entenem.

Against the liquid life o el bolado blanc

"Diu el tòpic progre que el nacionalisme (digueu-ne provincianisme o localisme, si voleu) se't passa viatjant. Potser sí. És a dir, vull creure que sí. Però per poc que hagis viatjat el que saps segur és que, tant com això, del que el viatge guareix és del cosmopolitisme, de l'universalisme, del bolado blanc i apegalós de dir-te ciutadà del món."
Jaume Subirana

"Para qué otra cosa, si no, son el reacondicionamiento, la renovación, el reciclaje, la puesta a punto y la reconstitución imparables, compulsivas y obsesivas de la identidad? (...) La vida líquida es una vida devoradora. (...) Para librarnos del bochorno de quedarnos rezagados, de cargar con algo con lo que nadie más querría verse, de que nos sorprendan desprevenidos, de perder el tren del progreso en lugar de subirnos a él, debemos recordar que (la vida líquida) nos pide vigilancia, no lealtad. En el mundo moderno líquido, la lealtad es motivo de vergüenza, no de orgullo".
Zygmunt Bauman, a "Vida Líquida"

Hortaleza

Nathan Zuckerman recordà llavors el que no hauria d'haver oblidat mai: Ana Frank no era una invenció seva. Ell podia imaginar tantes situacions i tants idil·lis com volgués, però el pes de la realitat era allà, de cos present. Com en aquella cita de Henry James: "trabajamos en la oscuridad: hacemos lo que podemos; damos lo que tenemos. Nuestra duda es nuestra pasión, y nuestra pasión es nuestra tarea. El resto es la locura del arte".

Días extraños

Foto: Central Park, NY

Llego media hora antes que abran la Feria. No sé muy bien qué hacer y al final decido sentarme en un banco. Dejo el periódico a un lado. La tarde empieza a ser abrasadora. He estado muy pocas veces en el Retiro. Qué raro pienso, con lo que me gustan los parques. De las cuatro o cinco veces, un par acompañado de mujeres. Dejo que el sol me queme unos minutos. Un vagabundo está sentado enfrente mío, en la sombra. Cierro los ojos e intento parar de pensar. Dentro de pocos días el calor será ya insoportable, pero ahora me gusta sentirlo. Recuerdo cuando hace un par de años, por estas mismas fechas, nos sentamos en Russell Square, con el mismo calor de principios de verano. Las sonrisas de las mujeres en los parques son pequeñísimos regalos de los dioses. Aún así, no puedo evitarlo, en cualquiera de ellos dejo siempre una parte de mi mente en blanco. Este verano pasado, en Central Park, tardé más de media hora en comer una manzana mientras escuchaba un tipo que cantaba con una guitarra. Nadia me hizo unas fotos divertidas aquel día. Hoy en cambio Madrid me rehúye. Me llaman y respondo que estoy mirando libros cuando en realidad todavía estoy en el banco.

Tom Waits - On the Nickel

Cireres

Són les cinc de la tarda i ell és a l'andana de l'estació, esperant el tren, el tren de sempre. Aquest cop, però, no mira despreocupat cap a Barcelona sinó amb neguit cap al nord. El tren s'atura i veu com ella treu el cap des del primer vagó; li fa un gest amb la mà mentre el vent fa voleiar els seus cavells rossos. Ell intueix el somriure d'ella, puja al tren una porta endarrere i es dirigeix ràpidament cap a trobar-la. Ella vesteix una camisa negra estiuenca i està guapíssima, ell s'atabala i li diu qualsevol cosa. El tren avança per la línia de la costa i bufa el vent. Les onades són encrespades. Ell duu una bossa plena de cireres que són per a ella, però espera un millor moment per menjar-les plegats.

Clau perduda

Memòria reposada, tants anys
als bancs de pedra i rosers baixos.
La clau és perduda. El camí finit.
Prop del marge els fills abracen,
els germans recorden, tots els camps treballats.
Una finestra oberta ja per sempre,
seràs d’ara endavant.

Tiet Miquel

Ens vam dir adéu per últim cop el diumenge de Pasqua. Llavors em vaig acostar a l'habitació del darrere on t'havies refugiat a veure el bàsquet amb en Bernat. Tot i que tenia l'esperança de tornar-te a veure, sabia que molt probablement aquella seria la darrera vegada. A mi se'm va fer un nus a la gola, però tu, amb aquell teu gest tan proper, em vas acomiadar amb naturalitat. Dilluns passat, però, el pare m'explicava que la mort es precipitava, i que et dirigies ja amb molta dificultat als qui t'envoltaven. Tu que sempre havies tingut un gest d'empatia cap a tothom qui se t'apropava. Ara recorreré el cels entre Madrid i Barcelona, i recordaré de ben segur tants dissabtes a la tarda i Sant Esteves a casa vostra. I amb una mica de sort sentiré encara el teu acompanyar, reposat i amic, que tants bons moments ha donat a una família que avui plora la teva absència. Descansa en pau, tiet.

Mestres a l'Ajuntament