dilluns, juliol 13, 2009
divendres, juny 26, 2009
Luis de Sebastián
Columna per la revista Valors, mes de juliol de 2009.
dilluns, juny 08, 2009
Anàlisi de l'abstenció a Mataró

Centrem-nos primer en el cas de Mataró. En el gràfic anterior podem veure els canvis en els percentatges de participació per cadascun dels barris de Mataró. Els resultats són sorprenents: el Centre i l'Eixample són els barris on va disminuir més la participació. Malgrat que són encara els barris amb els percentatges de participació més alts, és en aquests barris on l'abstenció va augmentar més respecte les darreres eleccions europees. Al contrari, barris com Cerdanyola Sud, Rocafonda o Vista Alegre van augmentar els seus % de participació. No deixa de ser un resultat interessant i potser inesperat aquest fort descens relatiu dels nivells de participació al Centre i a l'Eixample. Potser no és tan cert el tòpic segons el qual les eleccions europees són cosa de quatre votants elitistes? Llegiu aquesta satírica, ara sense números però amb poesia.
Per intentar analitzar amb més profunditat aquesta abstenció proposo el següent exercisi. Es tracta de calcular, per cadascun dels barris mataronins, el canvi en el % de participació en les eleccions europees de 2009 respecte el % de participació a les mateixes eleccions el 2004. Per altra part, també he calculat el canvi en % de vot a les eleccions europees per a cada un dels partits en cadascun dels barris mataronins. Aquest exercisi permet fer-se una idea de quins són els partits que han perdut % de vots en aquells barris on ha disminuït la participació.




dissabte, maig 30, 2009
Europa com a solució
Columna per la revista Valors, número de juny de 2009
Escric aquest article abans de les eleccions al Parlament Europeu, però amb el convenciment que independentment dels resultats Europa passa per ser una de les solucions a l’actual crisi econòmica. Europa ha estat històricament una font d’oportunitats democràtiques i econòmiques per Catalunya i Espanya. Avui en dia, però, el context és diferent: Espanya és ara un país relativament ric a l’Europa dels 27, una Europa que és ja una realitat de 500 milions de persones. Tot i això, Europa continuarà sent una font d’oportunitats. És així perquè en els temps actuals la interdependència econòmica, política i cultural no és una amenaça, com clamen alguns, sinó tot el contrari, la interdependència és font de noves oportunitats. En temps de crisi, de canvi, d’incertesa, el poder disposar d’una realitat com Europa serà una oportunitat i no un obstacle. Aquestes no són paraules gratuïtes, Europa pot i ha de reivindicar amb més força el seu model econòmic i social i, malgrat les dificultats, també ha de jugar un paper clau en política exterior i de seguretat. Anem a pams, en primer lloc pel que fa al model social europeu: l’Estat del Benestar. Ara que l’ortodòxia de l’economia neoclàssica ha fet fallida, el model europeu que fa compatibles el mercat i el sector públic reconeixent els problemes i deficiències de tots és el millor model. De fet, no és casualitat que quan avui repensem les polítiques socials, la pobresa, la provisió de béns públics etc sovint recorrem al pensament econòmic de Tony Atkinson, Amartya Sen o Esping-Andersen, tots ells pensadors amb arrels a Europa. Per altre costat, pel que fa al paper d’Europa al món, fins avui Europa ha tingut problemes a l’hora d’alçar una veu clara i contundent però ja és hora de posar-hi remei. No és casualitat l’apropament d’Obama a les tesis europees respecte al conflicte d’Israel i Palestina. Obama està promovent la tesis de la coexistència de dos estats i el posar fre als assentaments, tesis que coincideixen amb el que s’ha defensat sovint des d’Europa. És veritat, però, que per enfortir una sola veu d’Europa cal avançar cap a l’elecció d’un President d’Europa, que es converteixi així en el representant del “model Europeu”. L’any vinent Espanya assumirà la Presidència rotatòria de la Unió, i després de la miserable Presidènica txeca cal agafar-la amb forces renovades, defensant amb orgull la idea d’Europa, perquè ens convé, així de clar.
diumenge, maig 03, 2009
No tot és possible i no tot està per fer
Són moltes les interpretacions i les reaccions davant la crisis actual. Mentre alguns reivindiquen un canvi radical de model econòmic altres defensen el mercat com a institució prioritària i suficient. És cert que el model econòmic actual està esgotat i hem de pensar en canvis rotunds? La crisi actual demostra que el model actual és insostenible i pervers? No falten els enunciats tremendistes i els que preveuen futurs apocalíptics. Malgrat tot, el menys convenient és guiar-se per actituds catastrofistes. No cal reinventar-ho tot i molt menys encara fer com si no haguéssim après res al llarg dels anys. La història a vegades és un bàlsam contra el perill de les ideologies que volen fer tabula rasa amb tot massa depressa. No tot és possible i no tot està per fer. Hi ha un model econòmic i social que s’ha demostrat que funciona amb bons resultats tant des del punt de vista de l’eficiència econòmica com des del punt de vista de l’equitat. I aquest és el model social europeu, el que fa compatible l’estat del benestar –l’equitat-amb el mercat –la confiança-. Això sí, no un estat hiperprotector i sobreregulador que pot arribar a dificultar la iniciativa personal. Però tampoc un mercat que alguns pensen com a suficient per a garantir el creixement i l’èxit econòmic. Ho diu molt bé l’Amartya Sen en un article excepcional que publica Claves de Razón Práctica al seu últim número: “el capitalisme orientat al profit personal sempre ha necessitat el recolzament d’altres valors institucionals”. De fet Amartya Sen fa una interessant recuperació del pensament d’Adam Smith, sí, l’economista liberal, però no de la seva mà invisible sinó de la seva “Teoria dels sentiments morals”. Smith ja va subratllar que l’economia ha de funcionar sobre la base de la confiança entre les persones i va escriure que “la prudencia era de todas las virtudes la más útil para el individuo y la humanidad, la justicia, la generosidad y el espíritu público son las cualidades más útiles para los demás”. Una línea similar segueixen els economistes nordamericans Akerlof i Shiller, que acaben de publicar un llibre esplèndid titulat “Animal Spirits” –de traducció imminent- tot parafrasejant Keynes. Akerlof i Shiller argumenten contra els models ortodoxos de les expectatives racionals que han guiat els economistes neoclàssics i subratllen també la importància de la confiança i l’equitat pel bon funcionament de les economies. Probablement som “animal spirits” però no ho siguem més del necessari.
dissabte, març 21, 2009
Ajuda cristiana?

Article per la revista Valors, número d'abril de 2009.
A mitjans de març van ser notícia les afirmacions d’un document de treball que el Papa Benet XVI va lliurar a les conferències episcopals de l’Àfrica. En aquest document s’assenyala la globalització com la responsable de la “destrucció de la identitat africana” que condueix a un “desequilibri interior de les persones, que es manifesta a través de la relaxació moral, la corrupció i el materialisme (…)”. Aquesta visió tan negativa de la globalització contrasta amb la lectura del llibre “El club de la misèria”(2007: 257-281) de Paul Collier, catedràtic d’economia a la Universitat d’Oxford. El llibre de Collier subratlla que la pobresa avui es concentra en els països africans i de l’Àsia Central -afectant una sisena part de la població mundial-. El llibre recull una interessantíssima reflexió sobre les causes de la pobresa i realitza un diagnòstic dels instruments per combatre-la. Collier afirma sense embuts, però, que la política comercial és l’àmbit econòmic que pitjor entenen les ONGs i utilitza com a exemple les campanyes de l’associació benèfica anglesa “Ajuda Cristiana”. Aquesta associació va protagonitzar el 2004 una campanya on caricaturitzava la suposada explotació capitalista de l’Àfrica amb el lema “Lliure comerç: a alguns els encanta”. I en una campanya posterior la mateixa ONG atribuïa a la reducció de les barreres comercials a l’Àfrica importants costos econòmics. Per contra, la tesis de Paul Collier -molt més matisada i elaborada que els malaurats tòpics habituals- és que una bona política comercial pot ser un remei adequat contra la marginació dels països africans. Collier va fins i tot més enllà i argumenta que la ignorància sobre els efectes reals de les polítiques comercials pot ser contraproduent i exigeix responsabilitat i informació als ciutadans dels països rics. En primer lloc, subratlla que el menys defensable és prioritzar la protecció de l’agricultura als països rics. I a continuació analitza els “aspectes disfuncionals” de la políca comercial amb els països africans: aranzels i barreres al comerç massa elevats, ajudes que en segons quines condicions poden distorsionar els incentius a l’exportació i polítiques de comerç just que no sempre són beneficioses -per exemple si la producció d’exportacions no està prou diversificada. Hi ha dos idees claus en l’anàlisi de Collier respecte el comerç amb l’Àfrica: la primera és que l’activitat exportadora pot ser un catalitzador de la productivitat de les empreses africanes i la segona és que perquè això sigui possible cal però la seva protecció davant les exportacions d’Àsia. Una tesis, doncs, a favor de la globalització des d'un anàlisi rigorós i matisat, no quatre tòpics tronats altermundistes.
dimarts, març 10, 2009
Política i canvi climàtic: qüestió de probabilitats

Article per la revista Valors, número de març de 2009.
dijous, gener 29, 2009
Destrucció creadora*

*Article per la revista Valors, número de febrer de 2009
divendres, gener 02, 2009
Cohesió social en temps de crisi*

Article per la revista Valors, número de gener de 2009.
dimarts, desembre 09, 2008
dilluns, desembre 01, 2008
El triomf de l'esperança

Columna per la revista Valors (cliqueu per visitar la web)
dijous, novembre 06, 2008
Històries d'en K: La High Table

Però, ai las, són tres quarts i cinc i ara te n'adones que hauries de fer-te el nus de la corbata i que no en saps. Surts a picar la porta d'en T, alemany seriós, però no hi és; en M, holandès casat que segur que en sabrà tampoc hi és. T'atabales; són les 7 i t'estàs passejant amb la corbata a les mans pel passadís. Per què no hi has pensat abans? Abans sempre pensaves abans, però a Ox no saps perquè no sempre penses abans. I amb tot això apareix en Mk, que ja fa més temps que és a Ox, i per tant en sap de nusos de corbates. Li dius que si ell no hi va al sopar i li cara li canvia de color -és avui? how come? no era la setmana que ve?-. Penses cofoi que tu no has pensat en el nus de la corbata però que ell va més perdut encara. Diu que no té una camisa planxada i tu n'hi ofereixes orgullós una de les teves. De ser un novici que no sap fer-se el nus t'has convertit en un expert amb camises de sobres -deuen ser coses dels principiants-. Ara només falta vestir-se la toga. Penses que tot plegat és com entrar en un món màgic i decadent alhora. Volaràs aquesta nit K? Potser amb el vi.
Arribes a la sala de dalt i just a l'entrada et trobes, per fortuna dels déus, en Mo. Et diu que no cal la corbata, que facis el que vulguis però que aproximadament dos terços de la gent no en porta i que de toga tampoc. Tant de nus i ara no cal? Ai K, hauries fet una entrada triomfal amb la toga! I tu Mo com ho sabies que no cal? No és una High Table això? Resulta que no del tot. És un sopar de benvinguda i si hi ha convidats externs disminueix un grau el nivell de parafernàlia. Doncs fora toga, corbata a la butxaca de l'abric i no et preocupis K que vas perfecte. Entres i et donen xampany. Comentes amb en Mo la varietat de vestimentes; n'hi ha que no han tingut tanta sort i van encorbatats com membres de la màfia, altres en canvi pequen per massa poc. Qui ho havia de dir, però se t'apropa l'E i et diu que per primera vegada veu un espanyol vestit adequadament per l'ocasió. Però són ja un quart i amb prou feines tens temps d'acabar-te la copa que ja criden per anar cap a la sala de baix.
La sala de baix, el Hall, està impecable. Seus al costat d'en Mk, l'aliat que porta la camisa que li acabes de deixar i que ha fet tard al xampany. A la teva esquerra s'hi asseu la M, francesa-libanesa a qui vas explicar el viatge a Síria. La vas agregar al facebook però no ha confirmat que vulgui ser amiga teva. Serveixen el primer plat: salmó. La M malgrat no ser amiga virtual t'ha saludat amb un somriure amable i t'acosta ara el plat dels panets. El Fellow assegut al davant comença a interrogar el pobre Mk sobre la seva tesis doctoral. Tu no saps si interessar-te per la conversa i oferir-te així a ser la propera víctima o intentar estrènyer relacions amb el Líban. La decisió t'ocupa uns minuts i uns glops de vi blanc. Finalment et decideixes pel Líban i com que saps que li agrada el cine li comentes que ha d'anar a veure la darrera dels Coen. It's hilarious! No massa diferent d'aquest sopar -penses per a tu-. I el cine flueix. T'acabes el salmó i ja heu comentat Juno i Almodovar. S'ho fa venir bé, però, per dir-te que a l'estiu en va veure una d'espantosa del Ben Stiller amb el seu marit. El segon plat ve acompanyat d'Eastwood i Chabrol amb salsa de Vida de los otros.
I a la fi arriben les postres: pastís de mousse de xocolata acompanyat de gelat. Entretant el Chair s'aixeca per adreçar el discurs anual de benvinguda. Consisteix en una defensa mediocre del pluralisme metodològic. Abans pensaves abans però ara en canvi penses més durament: les paraules del Chair et grinyolen. Que potser t'has tornat més intolerant K? Mires encuriosit els convidats per a veure com reaccionen. Els teòrics polítics i experts en relacions internacionals somriuen afalagats mentre els brillants joves doctors nordmericans s'afluixen el nus de la corbata. La M coincideix amb tu que són molt millors les postres que el discurs i t'adreça un somriure divertit. El sopar que no era High Table ha acabat, però has ben sopat, i ho celebres amb un últim glop de vi. Ara K has de tornar a la sala de dalt a fer el cafè.
Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dijous, octubre 23, 2008
Crisis financera i llaminadures
Columna per la revista Valors, novembre 2008.
diumenge, octubre 19, 2008
Oxford I
diumenge, octubre 05, 2008
Eleccions als EUA : un país divers*
Les eleccions del proper 4 de novembre que afronten el veterà McCain i el jove Obama són importants des de diferents punts de vista. En primer lloc perquè en el context de la greu crisi financera actual les polítiques econòmiques que s’apliquin des de Washington afectaran no tan sols als contribuents nordamericans sinó també al funcionament de l’economia internacional. La recent fallida d’institucions de crèdit ha fet autoevident la falta d’un regulació eficaç del sistema financer. I en segon lloc perquè la política exterior nordamericana és i serà decisiva no només a l’Irak sinó també a Israel, l’Afganistan o el Pakistan. Quines són les claus, doncs, per entendre les eleccions? Un dels errors habituals a l’hora d’interpretar la política nordamericana és no tenir present la seva gran diversitat. El mapa de la geografia electoral que divideix els Estats en funció de si són “blue States” –demòcrates- o “red States” –republicans- no deixa de ser una simplificació que amaga la immensa variabilitat ideològica, religiosa, urbana i racial dels nordamericans. Dit amb altres paraules, els Estats Units no són dues nacions oposades -l’Amèrica profunda de George W. Bush versus la dels intel•lctuals liberals de Massachussets-, però sí que és un país amb una gran heterogeneïtat de creences polítiques i religioses. Les arrels d’aquestes diferències cal buscar-les en els processos d’industrialització i onades migratòries. Així, aquells Estats que van industrialitzar-se primer i van atraure més immigració són avui en dia els més proclius a votar el Partit Demòcrata. Un altre factor decisiu és el vot rural, i més concretament el vot rural religiós: els votants pobres i religiosos de les zones rurals són en canvi més propensos a votar el Partit Republicà. En qualsevol cas, l’element clau és l’importància de la “política de representativitat”. Així, els votants tendeixen a votar aquells líders amb els quals s’identifiquen. Avui McCain apel•la als valors de la seguretat i la retallada de la despesa pública. En canvi Obama s’adreça a les classes mitjanes perquè és on hi ha el gruix de “swing voters”, els votants decisius, amb una aposta clara per la sanitat pública. El cert és que tenint en compte la situació econòmica i la gestió de Bush tot faria preveure una victòria demòcrata. Tot i això, hi ha qui argumenta que l’origen afroamericà d’Obama li pot jugar una mala passada. Aquesta serà en tot cas una prova de maduresa per aquest país gran i divers.
Columna per la revista Valors, octubre 2008.
És interessant la lectura d'aquest article d'Edward Glaeser, economista i professor a la Universitat de Harvard: "Myths and Realities of American Political Geography"
dijous, setembre 18, 2008
diumenge, setembre 14, 2008
dissabte, setembre 13, 2008
Fora d'òrbita
En Joan m'ha fitxat per Valors, un d'aquests projectes seus que funcionen gràcies a la seva empenta i un grup de persones magnífic, com una peça d'artesania tot plegat, i la veritat és que no només no li podia dir que no sinó que a més em fa molta il·lusió. L'acord és que esciuré una columneta mensual -per cert ja començo a fer tard per la del proper mes!-, i també les aniré penjant aquí. La columna es dirà "Fora d'òrbita", una mica per provocar i perquè així puc escriure el que em vingui de gust vaja. Aquí sota transcric la priemra columna -si la llegiu veureu que em va sortir massa sèria, fotos i impressions més íntimes del viatge ja les penjaré-.
L’any 2002 el president George W.Bush no va dubtar en qualificar Síria com un país membre de l’anomenat “eix del mal”. El president nordamericà es referia així als règims dictatorials sospitosos de prestar ajuda al terrorisme internacional. No és estrany, doncs, que la imatge que a priori un pugui tenir de Síria sigui la d’un país tancat, gris, proper al radicalisme religiós i de persones de caràcter àrid. Aquestes idees inicials, però, es veuen notablement alterades després d’una visita al país. Difícilment concorda l’afirmació de Bush amb l’hospitalitat i amabilitat que el visitant rep de la gent de Síria. A nivell macro, però, l’assignatura pendent del govern baazista són les seves relacions internacionals i el seu paper al Pròxim Orient. El règim de Bashar Al-Assad continua sense reconèixer formalment l’estat d’Israel. La disputa territorial sobre els Alts del Golan, territoris ocupats des del 1967, resta encara per resoldre i és de fet un dels conflictes latents més importants del Pròxim Orient. Per altra part, Síria s’ha distingit històricament per les seves relacions erràtiques amb el Líban i els darreres anys pel seu suport quasi explícit a Hezbollah. Potser la pregunta més rellevant pel que fa al futur de Síria és quins factors podrien contribuir a un procés de democratització. És a dir, fins a quint punt és sostenible el règim baazista fonamentat en unes elits governants interessades en la persistència del règim. Síria és un país de majoria musulmana sunita però amb una pluralitat cultural i religiosa gens menyspreable –les minories musulmanes xiïtes, alauites i drusos sumen un 16% de la població mentre que un altre 10% el sumen les minories cristianes de grecs ortodoxes i armenis-. Una altra dada important és l’elevat nivell de corrupció; el qual segons dades citades al setmanari Syria Today podria significar entre un 20% i un 40% del PIB sirià. Una observació sobre el terreny, però, indica que els nivells de desigualtat econòmica no són especialment alts ni tampoc el percentatge de pobresa extrema. El que sí s’observa és una classe mitjana creixent que podria estar interessada en reformes modernitzadores. Així doncs, és raonable pensar que un creixement econòmic sostingut podria incentivar pressions internes a la societat síria vers un canvi de règim. La pregunta maquiavèlica, però, és si un nou sistema parlamentari podrà representar de forma coherent la pluralitat religiosa i ètnica que fins ara el règim baazista ha mantingut en la foscor.
Finançament autonòmic
A propòsit de la negociació del nou model de finançament, transcric un article que vaig escriure per l'últim número de la revista FRC de la Fundació Rafael Campalans.
Diagnòstic i principis per superar l’status quo
L’entrada en vigor del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2006, el qual conté un títol dedicat a concretar els criteris que han de regir les relacions financeres de la Generalitat, implica la necessitat de definir un nou sistema de finançament autonòmic. El text preveu que abans de l’agost del 2008 s’haurà d’haver assolit un acord de finançament que haurà d’aplicar-se a partir de l’any vinent. És per això que en el moment actual ens trobem immersos en un debat tan intens sobre els aspectes centrals del nou model de finançament. El President Montilla va alertar sense pèls a la llengua dels riscs polítics i la injustícia que suposaria no adreçar l’imperatiu legal que l’Estatut estableix.
Aquest debat, però, no sempre ha distingit amb suficient claredat el que són qüestions tècniques, empíriques o fins i tot metodològiques del que són decisions o posicionaments polítics. El debat és prou complex i demana consideracions tant tècniques com polítiques, però és imprescindible per arribar a bon port saber diferenciar-les adequadament. Masses vegades l’oportunisme polític s’ha imbricat perillosament amb aspectes tècnics perpetuant així les deficiències del model actual de finançament. Perquè si bé és cert que definir un nou sistema de finançament requereix decisions polítiques notables, també ho és que existeix un cert consens entre els experts al voltant de quines són les mancances més greus.
Un mal que ve de lluny
Les principals deficiències del model actual, vigent des de l’any 2002 però que arrossega problemes des de molt abans, han estat identificades pels estudiosos de l’hisenda pública. Fonamentalment es tracta de dues limitacions: per un costat la insuficient autonomia financera de les Comunitats Autònomes i, per altre costat, l’opacitat i falta de definició d’uns criteris explícits de solidaritat interterritorial. Existeix un consens en assenyalar aquests dos aspectes com els dos mals endèmics del sistema de finançament autonòmic, dos mals comuns que no afecten només a Catalunya. El desajust entre la capacitat fiscal i les necessitats de despesa de les hisendes autonòmiques ha provocat un fort desequilibri vertical que ha dificultat la suficiència financera dels governs autonòmics. Els governs autonòmics han d’atendre els costsos d’uns serveis sobre els quals exerceixen les competències -educació, sanitat, serveis socials- que han experimentat una demanda creixent i uns costos diferencials significatius. És més, la falta d’autonomia financera comporta a la vegada un fre a la vitalitat d’un sistema descentralitzat on és desitjable que els governants autonòmics rendeixin comptes davant els propis electors. La falta de corresponsabilitat fiscal, doncs, suposa no només un greu problema de recursos sinó també una falla dels mecanismes de control democràtic.
Per altre costat, la falta d’uns principis de solidaritat explícits i transparents ha contribuït enormement a l’arbitrarietat pel que fa als recursos disponibles que el sistema de finançament genera per a cada Comunitat Autònoma. Les diferències entre els recursos tributaris propis i els recursos rebuts a posteriori d’acord amb els mecanismes de solidaritat són difícilment justificables seguint un principi d’equitat. D’acord amb un estudi recent que analitza la liquidació del sistema de finançament l’any 2005, Catalunya tenia un índex de recursos de 124/100 segons la seva capacitat fiscal però restava en un índex de 96/100 segons els recursos adjudicats pel sistema de finançament[1]. Els mecanismes de solidaritat interterritorial estan dissenyats per garantir l’equitat horitzontal i evitar que els ciutadans disposin de prestacions de serveis públics diferents en funció del seu lloc de residència, però no per incentivar el desenvolupament regional de Comunitats Autònomes. De fet, aquestes diferències obeeixen més a lògiques de negociació política soterrada i de persistència de “l’status quo” que no pas a altra cosa. El treball[2] de Sandra León analitzant l’economia política de la descentralització a Espanya és revelador. És en aquest àmbit on de forma més clara s’ha manifestat el risc de confondre i barrejar decisions polítiques amb acords o mesures tècniques. Així, les regles de modulació que han alterat sistemàticament els mecanisms d’anivellament no són sinó el resultat de negociacions polítiques partidistes. Tenint en compte els mals endèmics assenyalats, doncs, la major part dels experts consideren que l’actual model de finançament és perfectible i per tant subòptim tant des del punt de vista de l’eficiència -major autonomia financera- com de l’equitat -mecanismes de solidaritat explícits-. A més a més, però, la falta de corresponsabilitat fiscal i l’arbitrarietat dels mecanismes d’anivellament han dificultat també el control democràtic dels ciutadans.
El que l’Estatut estableix
Tenint en compte aquestes problemàtiques i els greujes que suposen pel finançament de la Generalitat el Títol VI de l’Estatut estableix una sèrie de principis i criteris per tal de posar-hi remei. Aquests principis, és clar, són el fruït d’uns acords polítics determinats i proposen unes solucions no compartides per tothom. Malgrat això, el consens és destacable pel que fa a la necessitat d’augmentar la corresponsabilitat fiscal. Així, altres Comunitats Autònomes com Andalusia, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i Aragó van aprovar també l’any 2006 propostes estatutàries que ampliaven significativament la seva autonomia tributària i capacitat normativa. Allà on es concentren els punts de discrepància és en la negociació del disseny dels mecanismes de solidaritat interterritorial.
Específicament, podem resumir molt breument els aspectes més destacats del Títol VI de l’Estatut. Pel que fa a l’autonomia tributària, l’Estatut preveu els següents percentatges de participació de la Generalitat en els impostos estatals: un 50% de l’IRPF, un 50% de l’IVA i un 58% dels impostos especials. Els percentatges citats han de produir un increment notable dels ingressos tributaris de la Generalitat, de manera que haurien de configurar la totalitat dels recursos catalans i per tant Catalunya deixaria de ser receptora del Fons de Suficiència. Per altre part, l’Estatut preveu ampliar la capacitat normativa de la Generalitat sobre l’IRPF i, el que és més important, obra la porta a la capacitat normativa sobre la fase minorista de l’IVA i els impostos especials.
Els principis més notables, però, de l’Estatut són els que fan referència als mecanismes d’anivellament i solidaritat interterritorial. L’Estatut fixa uns objectius respecte als mecanismes d’anivellament: han de garantir que es proveeixin els serveis essencials de l’Estat del Benestar –educació, sanitat i altres serveis socials- en totes les Comunitats Autònomes i amb nivells similars sempre i quan es realitzi un esforç fiscal també similar. Es tracta, doncs, d’un sistema d’anivellament parcial ja que no té en compte tots els serveis prestats pels governs autonòmics. Per altre part, l’Estatut assenyala la variable població, ponderada segons costos diferencials i altres variables demogràfiques, com el factor principal a l’hora d’avaluar les necessitats de despesa. Pel que fa als efectes anivelladors l’Estatut estableix el principi d’ordinalitat en el seu article 206.5, el que és coherent amb l’objectiu d’anivellament parcial.
Mecanismes de solidaritat i evidència comparada de països federals
Com ja hem comentat, el nucli de la discussió sobre el nou model de finançament es concentra en quins han de ser els criteris que regeixin els mecanismes de solidaritat entre nacions i regions. Uns criteris de solidaritat que no han estat mai explícits i transparents fins a dia d’avui. L’Estatut català fixa un objectiu d’anivellament parcial mentre que l’Estatut andalús fixa un objectiu d’anivellament total. Aquest és el veritable moll de l’os de la negociació i un àmbit en el que serà necessària una decisió eminentment política i no tècnica. En qualsevol cas, però, la decisió política ha de basar-se en principis d’equitat i d’eficiència econòmica. Per un costat, les diferències en recursos per habitant que proporciona el model actual no són equitatives ni tan sols lògiques. És un fet empíric, i no una visió ideològica, que actualment es produeix un sobreanivellament, de manera que les comunitats amb més renda com Catalunya acaben disposant de menys recursos per habitant que les comunitats amb una renda inferior. A més, un sistema amb un component redistributiu interregional excessiu contribueix a la dependència econòmica de les comunitats beneficiàires i posa un fre innecessari al creixement de les regions aportadores -més encara si a aquest fet s’hi suma un dèficit estructural d’inversió en infrastructures-.
Pot ser útil fer un breu repàs de l’evidència comparada internacional pel que fa als mecanismes d’anivellament que apliquen altres països com Canadà, Austràlia o Alemanya. La lliçó més destacable d’un interessant estudi recent[3] és que, sigui quin sigui l’objectiu del mecanisme d’anivellament -parcial o total-, el que no és admissible en cap cas és que es produeixi un sobreanivellament dels recursos. Tot i això, Canadà i Alemanya aposten clarament per sistemes d’anivellament parcial mentre que a Austràlia el grau d’anivellament és gairebé total. D’aquesta manera, el principi d’ordinalitat esdevé crucial per garantir que no es produeixi una distorsió en el rànking dels territoris pel que fa als seus recursos per habitant. La sentència del Tribunal Constitucional Federal alemany de l’any 1999 és ben il·lustrativa en aquest sentit: “el mecanisme d’anivellament ha de reduir la distància entre la capacitat fiscal dels 16 Länder (...), però sense invalidar-les o fins i tot invertir-les. Una solidaritat entre estats federals redueix les distàncies, no les elimina totalment”. Un informe elaborat per un comitè d’experts a Canadà[4] també recomanava que el mecanisme de solidaritat tingui com a objectiu evitar que les províncies amb més renda puguin acabar amb una capacitat fiscal inferior a aquelles provícines amb menor renda.
És raonable, doncs, afirmar amb el Conseller de la Junta d’Andalusia que no és adequat afrontar el debat sobre el nou model de finançament com si es tractés d’un contenciós entre CCAA riques i pobres. Del que es tracta, fonamentalment, és d’eliminar les arbitrarietats –i molt especialment el sobreanivellament- del sistema actual mitjançant unes regles de solidaritat interterritorial objectives i explícites. Això dotaria al sistema de finançament d’un grau de transparència i estabilitat que repercutiria en el benefici de tots. En aquest mateix sentit cal remarcar aquí el perquè de la utilitat i conveniència de publicar les balances fiscals de Catalunya amb la resta d’Espanya; són fonts d’informació habituals en tots els països federals que contribueixen a la coordinació i visualització de l’exercici de l’activitat del sector públic quan es tracte de sobiranies fiscals compartides. I per tant són també informació útil pel control democràtic de la ciutadania.
Consideracions finals
A l’hora de debatre i acordar el nou model de finançament, doncs, és imprescindible que un diagnostic adequat de la malaltia dictamini el remei i evitar que pugui passar el contrari -que inclinacions per determinats remeis puguin influenciar el diagnòstic-. En altres paraules, seria un error gravíssim que determinades concepcions polítiques o ideològiques contaminessin el diagnòstic. Més encara tenint en compte que l’examen mèdic, almenys pel que fa a les limitacions bàsiques del model actual, és comú i compartit per un bon número d’experts. El risc és elevat i pot operar en ambdues direccions; tant des de dels qui aferrant-se a l’immobilisme es neguen a escoltar les demandes catalanes i prefereixen perviure en un “status quo” clarament subòptim com des dels qui inclinats per un determinat remei anticipen ja el diagnòstic de futur. És per això que és tan necessari que des de la part catalana es conservi la unitat política i s’eviti caure en el tacticisme partidista.
[1] García Díaz, Miguel Ángel. 2008. “Comentarios a la liquidación del sistema de financiación autonómico en el ejercicio 2005”. Doc nº8/08, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid.
[2] León Alfonso, Sandra. 2007. “The Political Economy of Fiscal Decentralization. Bringing Politics to the Study of Intergovernmental Transfers Colección “Con(Textos)A”, núm.6
[3] Vilanou, Ona. 2007. “Anàlisi de les subvencions d’anivellament de les CCAA: descripció, deficiènices i lliçons que ens ofereix l’experiència comparada”. Papers de Treball, Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.
[4] Expert Panel on Equalization and Territorial Formula Financing. 2006. “Achieving a national purpose: putting equalization back on track”.
divendres, maig 30, 2008
Històries d'en K: Volar

Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dissabte, maig 03, 2008
2 de maig: la Fura a Madrid
Avui Madrid era una festa i ens hem passat el dia passejant amunt i avall. A la nit el muntatge de la Fura a Cibeles, commemorant els 200 anys del 2 de maig, ha estat espectacular. Aquí teniu el vídeo que he pogut gravar amb l'escenificació dels afusellaments...
dijous, maig 01, 2008
dimarts, abril 08, 2008
Històries d'en K: els Ipods i la primavera

Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dijous, març 20, 2008
Del no-res, amb res, tot és allà

La magnífica video-entrevista de l'exposició permet aprofundir en la vida i el pensament de Zoran Music. Són frepants les seves paraules reposades, la seva mirada fixa, el seu gest recollit i tancat. De manera adusta prepara una tela blanca per expressar el seu sol: "l'horrible és innat en l'home, no tan sols en una societat que fos aberrant, i he sentit el deure de dir-ho així". Hores i hores a l'estudi, per recórrer els inhòspits camins de la persona, resseguint records i ferides inescrutables. Finalment el 1987, tants anys després, pinta les grans teles amb cadàvers i cadàvers amuntegats -teles que respiren la fortor de la mort. La mort, "per què no?", és un bon tema afirma, "une bonne sujet"; ha de reproduir la violència, qui sap si per salvar-se. Per a sincerar-se amb aquells cadàvers potser, ell que ha sobreviscut i podria haver estat un cadàver més. Quin sentit té la seva vida després del no-res? És el testimoni d'una solitària lluita vital, com explica Semprún: "en la crisi que esmenta Music es pot imposar el suïcidi com a única sortida. Aquesta és la que va triar Primo Levi, la que es va imposar a ell mateix un dia d'abril de l'any 1987. Zoran Music va triar l'altra sortida: aquesta se li va imposar".
Etiquetes de comentaris: Art i Cinema
dimecres, març 19, 2008
dilluns, març 17, 2008
Testimonis
Recordo que a la commemoració dels 25 anys de la mort d'Alfonso Comín, el setembre de 2005, em vaig creuar per casualitat amb en Jordi Solé-Tura -havien coincidit tots dos a Bandera Roja i era natural la seva presència a l'acte, amb els amics i familiars de l'Alfonso Comín. El cas és que em va saludar i vaig quedar ben parat; com és que em saludava? -hola noi- em va dir, o alguna cosa similar. Jo és clar no el coneixia personalment, i em va sorprendre el seu gest. Algú em va comentar, "sí, és que està fotut en Solé-Tura". El diumenge vam veure a casa el documental "Bucarest" i vaig saber que fou justament el 2005 quan Solé-Tura va ser diagnosticat d'alzheimer.El documental està fet amb una sensibilitat desbordant i arriba al cor. Mostra els sacrifics d'unes persones que van fer de la militància un modus de vida. És impactant quan un sinistre Carrillo explica l'expulsió de Semprún i Fernando Claudín. Teresa Pàmies, l'escriptora que va viure tants anys a l'exili i dona de Gregorio López Raimundo, explica els sacrificis de la militància a la seva novel·la Va ploure tot el dia: "Tot ho polititzes. De tot en fas política. És una deformació, naturalment. Inclús un parell d'hores d'espera a la "Tour Aurore" esdevindran, per a tu, dues hores de curset polític. No tens remei"(...) "Però només en termes polítics pots justificar la teva vida i miracles; només políticament podran entendre els teus fills tot l'embolic de la vostra embolicada existència, i no ha d'estranyar-te gens que els senyors de la gavardina t'empaitin també políticament".
Cap al final del documental el fill de Solé-Tura pregunta a Jorge Semprún si després de tot creu que van valer la pena els esforços i sacrificis pesonals, per una utopia, el comunisme, al cap i a la fi fracassada. Semprún respon que des d'un punt de vista transveral és clar que van valer la pena, perquè la militància de llavors va contribuir a donar cos a al democràcia posterior. No és casual el reconeixement de Pujol al paper de Solé-Tura com a "pare" de la Constitució. I és ben cert que els Comín, Solé-Tura, Lluch, Maragall, Gutis i tants d'altres conformen de fet una generació de polítics excepcionals, testimonis sense els quals la nostra democràcia no seria la mateixa. Tot això malgrat que, efectivament, i hauríem d'afegir que afortunadament, el comunisme fou abandonat com a ideologia dominant.
Etiquetes de comentaris: Política, Reflexions
dimarts, febrer 12, 2008
Obama i Canetti: principi energètic
De fet el vídeo conté el principi energètic progressita per excel•lència. El principi que Raimon Obiols reivindica com a definitori de tota ideologia de progrés: "Un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent". Em perdonareu la simplificació però diria que el vídeo està imbuït d'aquest principi energètic, una magnífica força d'esperança. Qui no està per Obama després de veure'l? La força suggeridora que té es tremenda. Per altra part, no és casualitat que la febre Obama s'estigui estenent entre bona part de la progressia europea. Sovint mancats de lideratge, d'idees força, d'elements aglutinadors i nous referents, Obama emergeix amb molta potència però potser de manera massa naïve.
A la vegada, però, he de confessar que sempre he estat reticent a aquesta mena de mostres d'eufòria. L'escriptor Elias Canetti va estar sempre fascinat pel poder que infonen les masses i les forces que les mouen. A la seva autobiografia explica com li agradava escoltar la cridòria dels espectadors en un estadi de futbol; el meravellava seguir les reaccions de la gent, l'estat d'ànim de la massa, explica que podia saber quin era el resultat del partit, si l'equip havia marcat un gol o per contra n'havia rebut un només escoltant la massa. Yes we can!. El vídeo provoca un efecte semblant. Irradia il•lusió, esperança, ganes de canvi, voluntat de començar de nou, fins i tot un anhel de convivència, de projecte comú.
Però els esperits crítics, amb raó, acostumen a recelar d'aquesta mena de proclames. Per desconfiança, per por a que sigui un projecte vacu, el dubte individual sempre tan poderós i necessari davant la marea. L'homo videns pot ser fàcil d'enlluernar. D'alguna manera som aixi, necessitem aquests principis energètics, ens toquen la fibra sensible i hi reaccionem. A més a més són principis necessaris, és clar que sí. És imprescindible que segueixin succeint, que els moviments en pro de la justícia continuïn renaixent. Per això estic també per Obama. Però cal recordar Canetti, recordar el dubte. Al cap i a la fi, no és res de nou el tenir present que les grans banderes i bondadoses promeses poden acabar com el rosari de l'aurora. Esperem, esperem, va, We can!, que no sigui així en el cas d'Obama i el que representa. I com a mínim hi ha una lectura positiva indefugible; la capacitat de reacció de les persones, de la massa, però també de la persona, per il•lusionar-se, la tenim assegurada. A partir d'aquí suposo que han de continuar el camí les responsabilitats.
Etiquetes de comentaris: Política, Reflexions
diumenge, febrer 10, 2008
Sobreviure

Etiquetes de comentaris: Art i Cinema
divendres, desembre 28, 2007
Amb tu sé qui sóc
Etiquetes de comentaris: Literatura, Madrid
dijous, desembre 27, 2007
Històries d'en K. Pantalons blancs
Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dilluns, desembre 10, 2007
Premis a la millor felicitació
"Be, ja t'escriure millor des de casa i t'explicare com va tot. Cuida't molt i celebra els 27 que segurament no els tornaras a celebrar en forca temps."
En segon lloc, per la seva contundència verbal, claredat expositiva i perquè l'amenaça explícita serà tinguda en consideració, medalla de plata al G:
"Camarada bolchevique,
El Comite Ejecutor del Soviet Neoyorquino no quiere dejar pasar la ocasion de felicitarlo por su onomastica. Espera que a estas horas de la noche se encuentre borracho y a ser posible en compañia femenina. De no ser asi nos veremos en la obligacion de reprenderlo severamente."
I en primer lloc, el jurat ha decidit atorgar el primer premi a la candidatura presentada per l'expedició de quatre capgrossos reunits a Madrid el darrer cap de setmana. El jurat vol destacar el rigor i la interdisciplinarietat de la felicitació, que ha inclòs des de turrons de Can Miracle fins a inesperats entrebancs amb les closques dels madrilenys.
Per últim, el jurat voldria agrair les felicitacions de tots els participants i assenyalar el notable increment de participació d'aquest any, probablement a causa del fenomen facebook. Així mateix, es reserva el dret d'acceptar les felicitacions dels candidats que vagin tard.
Etiquetes de comentaris: Amics
dimecres, novembre 21, 2007
En K

Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dissabte, octubre 27, 2007
Luz de octubre

En la mañana de domingo las salas de la Fundación March son una romería. Hay gente a la entrada que toma el sol suave de octubre entornando los ojos cerca de la escultura de Chillida. Hay matrimonios de jubilados que acaban de salir de misa y parejas jóvenes que aún guardan un residuo de dulce somnolencia de la cama. Hay padres que empujan carritos de niño y madres ilustradas que aprovechan el domingo para traer a la exposición a sus hijos de diez o doce años, ya muy despiertos a todo, habladores, inquisitivos, con gafas de lectores, que opinan en voz alta y si llega el caso se aburren con la misma franqueza. Dos de ellos miran perplejos una acuarela abstracta de Kandinsky." Antonio Muñoz Molina
Etiquetes de comentaris: Madrid
dimecres, octubre 17, 2007
diumenge, octubre 14, 2007
A dos temps

Primer temps. Dijous acabem tard, com passa sovint, són les nou tocades i recollim apressats les lectures per la setmana vinent. L’endemà comença el pont i s’imposen unes cerveses abans de tornar a casa. Parlem d’una certa necessitat d’accelerar el doctorat, d’una certa impaciència per acabar els seminaris i definir ja el tema de la tesi. I encara més que això; compartim unes inseguretats i uns anys que van passant i un espera que no siguin en va. Provoco una derivada més a la conversa i trec una de les meves dèries recents: la sensació de no acabar de madurar, d’anar cap enrere fins i tot, exagerant l’argument. No és ben bé això el que vull dir, més aviat és l’afany d’un camí més dòcil, menys incert. Segon temps. El divendres em llevo tard, amb el temps just per retrobar-me amb l’Arrate deu anys després. La vaig conèixer en un curs de piano d’estiu a Tàrrega, ens vam escriure cartes i vaig viatjar a Bermeo, però després li havia perdut completament la pista. És curiós, i alhora gratificant, veure com les persones creixem i canviem però hi ha un fons, una actitud, una gestualitat, que es manté intacta. L’Arrate ara és professora de conservatori, concertista i està casada amb un violinista. Dinem en una tratoria prop de Huertas i ens posem al corrent dels últims anys; resulta que hem fet vides paral·leles i els dos hem viscut a Amsterdam, Londres i Madrid. A mig dinar l’Arrate s’atura i em diu que faig la mateixa cara, que sóc el mateix, però que ara em veu molt més madur, potser massa pel seu gust intueixo que insinua. Vanitats a part, no puc evitar un somriure d’orella a orella; és exactament la conclusió contrària al que parlava el dia abans, i m’encanta que ho digui, de manera que li explico aquesta reflexió a dos temps.
Etiquetes de comentaris: Madrid, Narracions curtes
dimarts, setembre 25, 2007
Margarit a Madrid

El poeta i arquitecte Joan Margarit ha visitat avui la llibreria Rafael Alberti de Madrid i ha recitat una breu selecció de poemes del seu darrer llibre “Casa de Misericòrdia”. Ha estat emocionant escoltar els seus versos dits amb veu reposada i greu. La llibreria era plena a vessar i uns quants ens hem quedat a peu dret, observant la silueta de Margarit des de darrere les escales.
Bona part dels poemes els ha recitat en castellà, traduïts per ell mateix, excepte tres o quatre on diria que no ha pogut resistir la necessitat de llegir-los primer en català. Abans de cada poema feia una brevíssima i precisa introducció suficient per anar descobrint els fils conductors de la seva obra: la postguerra i els amors per carta dels seus pares; el naixement i els fills; la traumàtica mort de la seva filla Joana; la llum davant la immensa foscor de la nit; la poesia mateixa com a refugi contra la intempèrie; els viatges i el retorns; el record dels amors passats; la música i els murs de gel i, finalment, també l’amistat. Margarit ha acabat recitant de memòria una Parábola de Machado dedicada al seu amic llibreter.
Etiquetes de comentaris: Literatura, Madrid
divendres, setembre 14, 2007
dimarts, setembre 11, 2007
Una literatura

dimarts, setembre 04, 2007
Sexe i llibertat

El protagonista és un conegut crític literari que s'ho fa venir bé per després de cada curs endur-se'n alguna de les seves càndides alumnes al llit. Una de les seves víctimes és la Consuela, una amazona d'origen cubà, d'una bellesa imponent. El professor és un ferm partidari de defensar a ultrança la seva llibertat, de no mantenir lligams amb ningú. Amb el seu amic íntim, un poeta irredempt, comparteixen el mateix credo: "la dependència és perniciosa, i és sempre enemiga teva. Què en diu Joseph Conrad? Qui crea un lligam està acabat". I el sexe és pel professor la culminació de la seva llibertat, la satisfacció del seu desig insaciable.
Paradoxalment, però, el professor acaba atrapat en els mars de la seva pròpia gelosia i sent dominat per la Consuela. Ell, que era el dominador, després d'una mossegada terrible en l'acte sexual més ferotge passa a ser el dominat i dependent respecte l'altre. El vell professor, amant de la revolució i alliberament sexual dels 6o's, arrogant i cínic quan convé per defensar-se dels embats de la vida, cau ara en una teranyina insuportable. A més, Roth ens regala unes pàgines magistrals sobre la relació d'aquest professor amb el seu fill, les càrregues de culpa i responsabilitat, i el retrat d'una mort plena de vida, la del seu amic poeta.
Roth sembla voler celebrar la vida, amb totes les passions irreprimibles, però amb una nota d'alerta; mai podem defugir del tot l'altre, la responsabilitat envers l'altre, perquè l'empatia sovint acaba tenint tanta o més força, encara que sigui imposada a cops per la vida mateixa, que qualsevol altre de les passions.
Etiquetes de comentaris: Literatura
dijous, agost 30, 2007
dimarts, agost 21, 2007
Velles i noves webs

Avui ha vingut a casa i, per fi, ha posat al dia i fa públic el seu blog, que ja era hora. Mentrestant l'altre també ha posat al dia Valors.
dilluns, agost 13, 2007
Les vides a Eminönü

Etiquetes de comentaris: Narracions curtes, Viatges
diumenge, agost 12, 2007
Istanbul en blanc i negre

Minaret de Santa Sofia

Pescant des del Pont de Galata

Al vaixell camí de Eyup

Posta de sol a Eminönü

Família a Yeni Camii

Carretó de panotxes

El moll de Haliç

Dones al vaixell

L'hora de la pregària del divendres

El Corn d'Or i la Süleymaniye Camii
El pare escriu aquí unes primeres impressions del viatge.
Etiquetes de comentaris: Fotografia, Viatges
divendres, agost 03, 2007
El PSOE no és federalista

Etiquetes de comentaris: Federalisme, Política
dijous, juliol 26, 2007
i 15!

Etiquetes de comentaris: Mataró
dilluns, juny 25, 2007
diumenge, juny 24, 2007
Knowing someone
Quan era a Amsterdam fent un Erasmus els pares em van venir a visitar i recordo que mon pare es va fixar en un grafiti. Deia alguna cosa així com "Knowing someone is always a fight", o almenys aquestes són les paraules que se'm van gravar: conèixer algú és sempre una batalla. Llavors no li vaig donar la menor importància, coses d'adolescents vaig pensar, en canvi el pare va quedar-se rumiant la frase i en va fer algun elogi fins i tot. Amb els anys i a poc a poc he anat copsant la complexitat i la veritat d'aquell grafiti. L'altre dia la vaig tornar a pensar quan sopava amb un parell d'amics; i és ben bé com un anell al dit a tot el que he parlat amb diferents persones aquesta setmana que ha estat de catarsi col·lectiva.
En un dels extrems, quan desconeixem totalment algú, tendim a construir primeres idees sovint falses, guiades per apriorismes. No és cap secret fins a quin punt aquestes primeres impressions acostumen a ser esbiaixades. Encara que són molts els qui s'atribueixen dots especials per detectar bondats i maldats des d'un primer moment -a tothom agrada pensar així-. En qualsevol cas això no em sembla particularment interessant, allò realment frepant és constatar amb quina facilitat obviem infinituds d'altres possibles característiques i en tenim prou amb una sola explicació que ràpidament fem vàlida i omnipresent. La primera batalla diria que la perdem no només per construir apriorismes defensius erronis sinó també per actuar amb una absoluta ceguesa i orgull al no recordar l'existència dels políedres.
A l'extrem contrari, quan coneixem bé una persona -si és que això és possible- quan fins i tot n'estimem els seus límits, la darrera batalla la podem perdre per anticipar i entendre cadascun dels seus gestos i així acabar acceptant-ho gairebé tot. Un altre moment interessant, en algun punt mig, és el del vertigen; quan de cop i volta dubtem de tot i contra tot d'aquella persona que crèiem conèixer. Els puntals són qüestionats i per primera vegada imaginem el seu comportament guiat per motivacions latents menys decoroses. Alguns moments d'un ball de bastons que van omplint de sentit aquell grafiti d'Amsterdam. I sí, és cert, ni sé molt bé què vol dir ni es tracta de guanyar i perdre batalles, ja ens entenem.
Etiquetes de comentaris: Reflexions
dissabte, juny 16, 2007
Against the liquid life o el bolado blanc
Jaume Subirana
Zygmunt Bauman, a "Vida Líquida"
Etiquetes de comentaris: Madrid, Reflexions
dimarts, juny 12, 2007
Hortaleza
Etiquetes de comentaris: Madrid, Narracions curtes
dissabte, juny 09, 2007
Días extraños
Etiquetes de comentaris: Madrid, Narracions curtes
divendres, juny 01, 2007
dimarts, maig 29, 2007
Cireres

Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dijous, maig 24, 2007
dijous, maig 10, 2007
Tiet Miquel
Etiquetes de comentaris: Mataró
dimarts, abril 03, 2007
Mestres a l'Ajuntament
diumenge, març 25, 2007
L'últim concert
Quan ha tocat el País Petit he pujat encara més el volum i he començat a cantar amb ell a tot drap. És la cançó que toco sempre el piano quan torno a casa a Mataró. Perquè forma part del meu imaginari més íntim, com tantes d'altres seves. Ha estat llavors quan el veí d'Hortaleza, aquí a Madrid, s'ha sulfurat i ha començat a donar cops a la paret. Però el somriure i l'emoció de Llach podien amb tot. Se m'han negat els ulls. Etiquetes de comentaris: Art i Cinema
dijous, març 22, 2007
De polleguera
Etiquetes de comentaris: Blogs
diumenge, març 11, 2007
divendres, març 02, 2007
Actituds

D'acord, avui escriurem a raig. Perquè els millors escrits són els que són sincers amb la pròpia experiència. Potser sí; hi ha un valor en el no cohibir-se, en dir allò que no ens atrevim a dir. Els més íntims ho entendreu gairebé tot, els que no tant us haureu d'imaginar mitges veritats i mitges mentides, i els que ho llegiu de passada no entendreu gairebé res. Forma part del joc no? Doncs bé, avui voldria alçar un crit contra la mediocritat. Em costa molt escriure en contra d'alguna cosa, els que em coneixeu ja ho sabeu, no ho dic només per vanitat. Però és ben bé així: em costa molt carregar-me algú o alguna cosa. M'agrada fer sempre dobles lectures.
Avui, però, em ve de gust esplaiar-me amb la mediocritat. La mediocritat entesa no com les limitacions que tots patim, sinó com una falta de generositat amb un mateix i cap als altres. No sé si m’explico, el que vull dir té alguna cosa de republicana, de solidaritat i de confiança en la persona. Aquesta afirmació de Stuart Mill al seu “On Liberty” ho resumeix molt bé en una afirmació esplèndida: “Els éssers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, així com estímuls per a escollir entre l’un i l’altre. S’haurien d’esperonar tothora a incrementar l’exercici de les seves facultats superiors i acréixer la direcció de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants.”
Hi ha gent que s'ho treballa i intenta fer el seu propi camí contra totes les facilitats i dificultats. Hi ha qui somnia un demà lliure i just per ell mateix i pels altres. En canvi hi ha qui es conforma amb actituds plenament acomodatícies. I que consti que ara mateix mentre escric encara tinc els meus dubtes: no serà que la resignació és l’única alternativa per a molts? No ho sé. No sé respondre adequadament aquesta pregunta. Però el cas és que tinc la sort de veure com amics batallen contra la mediocritat i s'enfronten als seus projectes. I repeteixo, no estic parlant d'oportunitats aquí, sinó d'actituds. Sóc ben conscient que no tothom disposa de les mateixes oportunitats. Em temo, però, que he començat volent parlar d'una cosa i he acabat parlant-ne d'una altra.
Etiquetes de comentaris: Narracions curtes, Reflexions
dilluns, febrer 26, 2007
Das Leben der anderen
Das Leben der anderen, "La vida de los otros", és una excel·lent pel·lícula. El film ens mostra les misèries del socialisme real durant les acabelles del règim a l'Alemanya de l'Est els anys 80's. Anys durant els quals l'Stasi, la terrible agència de seguretat de l'Estat, va practicar incomptables injustícies en nom de la utopia. Una utopia que en realitat no era res més que una màquina burocràtica de repressió. Una màquina que actuava directament contra la llibertat de pensament; la llibertat de ser. La història del Christa, l'actriu de teatre detinguda per l'Stasi, és d'una crueltat sense límits: quan l'Estat actua contra la pròpia fragilitat de la persona. Malgrat tot, i potser a diferèncai de Babel, la pel·lícula deixa una porta oberta a l'esperança: al final encara podem confiar en aquesta "Sonata per a un home bo". Aquest himne a HGW XX/7.Etiquetes de comentaris: Art i Cinema
dimecres, febrer 14, 2007
Conversar
.jpg)
[s. XIV; del ll. conversari 'viure amb companyia, tractar amb algú']
v intr 1. Entretenir-se enraonant dues persones o més. Vam conversar un parell d'hores.
2. TÀCT Fer una conversió.
Etiquetes de comentaris: Viatges
dimarts, febrer 13, 2007
dilluns, febrer 05, 2007
Babel

Etiquetes de comentaris: Art i Cinema, Reflexions
dissabte, febrer 03, 2007
La bellesa
Hi ha qui diu que la bellesa s’ha de mantenir resguardada de tota violació, de tota impuresa. Perquè si la bellesa és corrompuda aleshores deixa de ser bellesa. Per contra, hi ha qui diu que la bellesa ha de ser dominada: aconseguida i vulnerada. Charles Bukowski, per exemple, no va saciar-se mai de la seva set immisericorde de posseir dones, quantes més millors, sabent apreciar la seva bellesa espontània, però usant-les una després de l’altra. No fa gaires dies uns amics em preguntaven què és el que desitjaria més en aquests moments. En comptes de respondre un contundent anar-me’n al llit amb ella vaig respondre un tímid anar-me’n al teatre amb ella. La meva resposta els va sorprendre i d’alguna manera no la van acceptar. De fet, la resposta continua sorprenent-me a mi mateix: efectivament el meu desig immediat es veuria satisfet amb un sol gest compartit. No se’m desperta encara la voluntat més agressiva de dominació, de possessió, de batalla final. En canvi, però, sí que m’atrau la idea de descobrir el seu cos a poc a poc. Imaigno com seria de bonic acariciar amb els dits, lentament, la seva esquena nua i tot seguit besar-la tímidament. Només faltaria, no sóc tan ingenu, sé que després de les carícies se’m posaria dura i seria inevitable el desig de penetració. Però el cas és que ara mateix no em passa encara. Enamorat de l’ideal no vull ja tot d’una dominar-lo; sinó abans compartir una estona de cel. Etiquetes de comentaris: Narracions curtes
dijous, febrer 01, 2007
Dies i dies II
Etiquetes de comentaris: Amics, Fotografia, Viatges
dimarts, gener 23, 2007
Carla Bruni: No Promises

At last the secret is out,
Etiquetes de comentaris: Art i Cinema, Madrid, Poesia
divendres, gener 19, 2007
Quadres II: L'encegament

Etiquetes de comentaris: Art i Cinema
Quadres I: La dona

Etiquetes de comentaris: Art i Cinema, Madrid
dimecres, gener 10, 2007
Cinc curiositats
Etiquetes de comentaris: Blogs
diumenge, gener 07, 2007
Feliu Ventura

ALACANT -PER INTERIOR-
A Toni Mestre
A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant -per interior-
On diuen que has guardat tots els teus codis
Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca -com ningú-
Dreceres per a fer curt el llarg viatge
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny
Etiquetes de comentaris: Art i Cinema
dimecres, gener 03, 2007
Nova ordenació temàtica
Per fi ahir vaig animar-me a instal·lar la nova versió del blogger. M'hi he barallat algunes estones, però al final ha valgut la pena perquè he pogut incorporar amb èxit la seva principal novetat: la possibilitat d'establir una ordenació temàtica del bloc. Aquestes són les etiquetes que he afegit per consultar el bloc, i que es poden trobar també a la columna de la dreta. A partir d'ara, doncs, el bloc guanya interactivitat i possibilitats en la gestió del contingut. Ah! desaconsello però que utilitzeu la personalització de la plantilla que el nou blogger us ofereix, és molt millor mantenir l'antiga i afegir manualment les etiquetes.
Amics, Art i Cinema, Blogs, Economia, Federalisme, Fotografia, Literatura, Londres, Madrid, Mataró, Narracions curtes, Poesia, Política, Reflexions i Viatges.
Etiquetes de comentaris: Blogs
Records

Etiquetes de comentaris: Londres, Mataró, Narracions curtes
divendres, desembre 22, 2006
"La vida está en otra parte"

Etiquetes de comentaris: Madrid
diumenge, desembre 17, 2006
Mujeres
Etiquetes de comentaris: Literatura
dimarts, desembre 12, 2006
Festa a Madrid
Dissabte passat vaig tenir la sort de celebrar els 26 anys amb una gran festa a Madrid. Primer vam sopar uns montaditos, després vam visitar al Bar Destino Plaza i finalment vam acabar ballant house amb un saxo en directe al Tabú de Malasaña. La festa va durar fins l'alba, de manera que vaig agafar el primer metro del matí per tornar cap a casa. Encara que a l'arribar encara vaig tenir prou esma com per escoltar el "Faro de Lisboa" de Revolver, un dels dvd que em van regalar. 








