Sense paraules... Sanjosex

Luis de Sebastián

Columna per la revista Valors, mes de juliol de 2009.

El passat 26 de maig va morir Luis de Sebastián, economista i teòleg, catedràtic a ESADE i ex vicerector de la Universidad Centroamericana de El Salvador. Aquestes són algunes de les múltiples facetes de Luis de Sebastián. I és que Sebastián va combinar al llarg dels anys el compromís ètic amb una llarga trajectòria professional i acadèmica. Com molts jesuïtes, Luis de Sebastián era un home molt ben format, havent estudiat les carreres de filosofia, teologia i ciències socials. Això el convertia en un humanista i en un intel•lectual actiu i compromès. Potser era l’humanisme la característica que més el definia: era d’aquelles persones amb una extraordinària amplitud de coneixements i experiències. Tant podia parlar de la moderna teoria macroeconòmica com dels antics tractats sobre la usura. Ben bé un rara avis pels temps que corren, quan el coneixement especialitzat i l’endogàmia professional són regla general. I probablement per això va ser també una persona tan estimada i referent per a molts. Amb la seva barba blanca i la veu greu, el gest pausat i la mirada serena, desgranava els arguments a poc a poc. Com fan els que estimen el valor de la paraula i el diàleg. Recordo uns seminaris que vaig fer amb ell a “Cristianisme i Justícia”, al carrer Casp de Barcelona. I recordo sobretot la seva insistència a l’hora de dubtar i qüestionar els punts de partida. Sempre obert al pensament crític, a fer un pas enrere. Deia: “lo realmente peligroso es dar el salto desde la simplificación a querer que el mundo se ajuste a a lo que uno cree”. Ho deia referint-se a la teorica econòmica neoclàssica, que jo havia estudiat sense cap mena de sentit crític a la facultat. De fet, però, la seva advertència es pot aplicar a tantes ideologies fortes que anul•len el raonament i l’anàlisi crític. Ara bé, Luis de Sebastián era un humanista de profundes conviccions. Sebastián va coincidir a la UCA amb Ignacio Ellacuría, jesuïta assassinat pels paramilitars a El Salvador el 1989. Deixeu-me acabar amb una anècdota personal. L’estiu de l’any 2000 tornàvem cap a Mèxic creuant El Salvador per agafar el vol de tornada. De camí, en una parada d’autobusos a El Salvador, vam posar-nos a parlar amb el que va resultar ser un ex combatent de FMLN –el Yuri. En aquell viatge jo llegia “El rey desnudo”, de Luis de Sebastián, i com que sabia la càrrega de significat que tindria vaig decidir regarlar-li el llibre. Potser no, però diria que el magnífic sopar a que ens va convidar més tard el Yuri va ser perquè ell també apreciava les paraules i el sentit crític del Luis de Sebastián.

Anàlisi de l'abstenció a Mataró

Un dels resultats que mereixen més atenció de les darreres eleccions al Paralment Europeu és l'elevada abstenció registrada a Catalunya. L'abstenció a Mataró, concretament, va ser d'un 61,88%, que és de fet la participació més baixa registrada en tot tipus d'eleccions celebrades a Mataró des de 1977 (tenint en compte eleccions generals, autonòmiques, locals o referèndums). A Catalunya l'abstenció va ser del 60,20%, més de 5 punts per sobre de l'abstenció al conjunt d'Espanya, que es va situar al 54,86%. Aquesta abstenció diferencial a Catalunya és preocupant i exigeix certa reflexió tant als polítics com a la ciutadania. Catalunya ha estat tradicionalment europeïsta, o almenys això pensàvem. Què explica aquesta abstenció diferencial catalana?

Centrem-nos primer en el cas de Mataró. En el gràfic anterior podem veure els canvis en els percentatges de participació per cadascun dels barris de Mataró. Els resultats són sorprenents: el Centre i l'Eixample són els barris on va disminuir més la participació. Malgrat que són encara els barris amb els percentatges de participació més alts, és en aquests barris on l'abstenció va augmentar més respecte les darreres eleccions europees. Al contrari, barris com Cerdanyola Sud, Rocafonda o Vista Alegre van augmentar els seus % de participació. No deixa de ser un resultat interessant i potser inesperat aquest fort descens relatiu dels nivells de participació al Centre i a l'Eixample. Potser no és tan cert el tòpic segons el qual les eleccions europees són cosa de quatre votants elitistes? Llegiu aquesta satírica, ara sense números però amb poesia.

Per intentar analitzar amb més profunditat aquesta abstenció proposo el següent exercisi. Es tracta de calcular, per cadascun dels barris mataronins, el canvi en el % de participació en les eleccions europees de 2009 respecte el % de participació a les mateixes eleccions el 2004. Per altra part, també he calculat el canvi en % de vot a les eleccions europees per a cada un dels partits en cadascun dels barris mataronins. Aquest exercisi permet fer-se una idea de quins són els partits que han perdut % de vots en aquells barris on ha disminuït la participació.

En el cas del PSC podem interpretar el gràfic anterior de la següent manera. En primer lloc, veiem com el PSC perd % de vots respecte les darreres eleccions europees en tots els barris de Mataró (eix horitzontal del gràfic). Per altra part, l'eix vertical del gràfic representa el canvi percentual en els nivells de participació respecte a les europees de 2004. És interessant veure com allà on el PSC registra un descens en % de vots més importants no és precisament en aquells barris on la participació va disminuir més. En altres paraules; el PSC perd % de vots molt importants a La Llàntia, Cerdanyola Sud i Vista Alegre, que són barris on els nivells de participació es van mantenir molt similars als de 2004.

El cas d'ERC a Mataró és interessanst perquè li passa el contrari que al PSC. En altres paraules, fixeu-vos que ara la pendent al gràfic és positiva i no negativa. És a dir, ERC va disminuir també els seus % de vots a tots els barris de Mataró, però pateix un descens en % de vots més sever en aquells barris on la participació també va disminuir respecte 2004. És el cas de l'Eixample, el Centre, Peramàs o El Palau. El cas de l'Eixample és el següent: la participació hi baixa uns 4 punts percentuals i ERC hi perd gairebé un 5% dels seus vots. En canvi, ERC tendeix a mantenir els seus % de vots en els barris on la participació també es mante, és el cas de barris com Cerdanyola o Rocafonda.

El cas de CiU també és diferent. CiU ha augmentat els seus % de vots en tots els barris de Mataró. Però el que és interessant és veure com ara la pendent és gairebé plana. En altres paraules, CiU guanya % de vots tant en aquells barris on la participació es manté respecte 2004 com en aquells barris on l'abstenció augmenta significativament com és el cas del Centre, l'Eixample o El Palau.

Per últim,el cas del PP s'assembla més al que li passa a ERC. Però és interessant perquè el PP no guanya o perd % de vots de la mateixa manera a tots els barris. A barris com el Centre o a l'Eixample perd % de vots. Tot i això, és interessant veure com el PP aconsegueix els increments en % de vots més significatius justament als barris on la participació no va disminuir en gran mesura. Una nota de precaució final. A falta d'enquestes post-electorals aquesta mena d'anàlisis desagregant la informació electoral a nivell de districtes o barris és un dels exercicis més informatius que es pot realitzar. Tot i això, aquests exercicis estan subjectes a l'anomenada "fal·làcia ecològica", que pels entesos en estadística vol dir que no podem inferir res sobre el comportament individual dels votants a partir de dades agregades. Malgrat això, les associacions esmentades són les que són. I tornant al principi, si algú té una bona explicació de perquè cauen tant els % de participació al Centre i a l'Eixample serà benvinguda.

Europa com a solució

Columna per la revista Valors, número de juny de 2009

Escric aquest article abans de les eleccions al Parlament Europeu, però amb el convenciment que independentment dels resultats Europa passa per ser una de les solucions a l’actual crisi econòmica. Europa ha estat històricament una font d’oportunitats democràtiques i econòmiques per Catalunya i Espanya. Avui en dia, però, el context és diferent: Espanya és ara un país relativament ric a l’Europa dels 27, una Europa que és ja una realitat de 500 milions de persones. Tot i això, Europa continuarà sent una font d’oportunitats. És així perquè en els temps actuals la interdependència econòmica, política i cultural no és una amenaça, com clamen alguns, sinó tot el contrari, la interdependència és font de noves oportunitats. En temps de crisi, de canvi, d’incertesa, el poder disposar d’una realitat com Europa serà una oportunitat i no un obstacle. Aquestes no són paraules gratuïtes, Europa pot i ha de reivindicar amb més força el seu model econòmic i social i, malgrat les dificultats, també ha de jugar un paper clau en política exterior i de seguretat. Anem a pams, en primer lloc pel que fa al model social europeu: l’Estat del Benestar. Ara que l’ortodòxia de l’economia neoclàssica ha fet fallida, el model europeu que fa compatibles el mercat i el sector públic reconeixent els problemes i deficiències de tots és el millor model. De fet, no és casualitat que quan avui repensem les polítiques socials, la pobresa, la provisió de béns públics etc sovint recorrem al pensament econòmic de Tony Atkinson, Amartya Sen o Esping-Andersen, tots ells pensadors amb arrels a Europa. Per altre costat, pel que fa al paper d’Europa al món, fins avui Europa ha tingut problemes a l’hora d’alçar una veu clara i contundent però ja és hora de posar-hi remei. No és casualitat l’apropament d’Obama a les tesis europees respecte al conflicte d’Israel i Palestina. Obama està promovent la tesis de la coexistència de dos estats i el posar fre als assentaments, tesis que coincideixen amb el que s’ha defensat sovint des d’Europa. És veritat, però, que per enfortir una sola veu d’Europa cal avançar cap a l’elecció d’un President d’Europa, que es converteixi així en el representant del “model Europeu”. L’any vinent Espanya assumirà la Presidència rotatòria de la Unió, i després de la miserable Presidènica txeca cal agafar-la amb forces renovades, defensant amb orgull la idea d’Europa, perquè ens convé, així de clar.

No tot és possible i no tot està per fer

Columna per la revista "Valors", número de maig de 2009.

Són moltes les interpretacions i les reaccions davant la crisis actual. Mentre alguns reivindiquen un canvi radical de model econòmic altres defensen el mercat com a institució prioritària i suficient. És cert que el model econòmic actual està esgotat i hem de pensar en canvis rotunds? La crisi actual demostra que el model actual és insostenible i pervers? No falten els enunciats tremendistes i els que preveuen futurs apocalíptics. Malgrat tot, el menys convenient és guiar-se per actituds catastrofistes. No cal reinventar-ho tot i molt menys encara fer com si no haguéssim après res al llarg dels anys. La història a vegades és un bàlsam contra el perill de les ideologies que volen fer tabula rasa amb tot massa depressa. No tot és possible i no tot està per fer. Hi ha un model econòmic i social que s’ha demostrat que funciona amb bons resultats tant des del punt de vista de l’eficiència econòmica com des del punt de vista de l’equitat. I aquest és el model social europeu, el que fa compatible l’estat del benestar –l’equitat-amb el mercat –la confiança-. Això sí, no un estat hiperprotector i sobreregulador que pot arribar a dificultar la iniciativa personal. Però tampoc un mercat que alguns pensen com a suficient per a garantir el creixement i l’èxit econòmic. Ho diu molt bé l’Amartya Sen en un article excepcional que publica Claves de Razón Práctica al seu últim número: “el capitalisme orientat al profit personal sempre ha necessitat el recolzament d’altres valors institucionals”. De fet Amartya Sen fa una interessant recuperació del pensament d’Adam Smith, sí, l’economista liberal, però no de la seva mà invisible sinó de la seva “Teoria dels sentiments morals”. Smith ja va subratllar que l’economia ha de funcionar sobre la base de la confiança entre les persones i va escriure que “la prudencia era de todas las virtudes la más útil para el individuo y la humanidad, la justicia, la generosidad y el espíritu público son las cualidades más útiles para los demás”. Una línea similar segueixen els economistes nordamericans Akerlof i Shiller, que acaben de publicar un llibre esplèndid titulat “Animal Spirits” –de traducció imminent- tot parafrasejant Keynes. Akerlof i Shiller argumenten contra els models ortodoxos de les expectatives racionals que han guiat els economistes neoclàssics i subratllen també la importància de la confiança i l’equitat pel bon funcionament de les economies. Probablement som “animal spirits” però no ho siguem més del necessari.

Ajuda cristiana?

Article per la revista Valors, número d'abril de 2009.

A mitjans de març van ser notícia les afirmacions d’un document de treball que el Papa Benet XVI va lliurar a les conferències episcopals de l’Àfrica. En aquest document s’assenyala la globalització com la responsable de la “destrucció de la identitat africana” que condueix a un “desequilibri interior de les persones, que es manifesta a través de la relaxació moral, la corrupció i el materialisme (…)”. Aquesta visió tan negativa de la globalització contrasta amb la lectura del llibre “El club de la misèria”(2007: 257-281) de Paul Collier, catedràtic d’economia a la Universitat d’Oxford. El llibre de Collier subratlla que la pobresa avui es concentra en els països africans i de l’Àsia Central -afectant una sisena part de la població mundial-. El llibre recull una interessantíssima reflexió sobre les causes de la pobresa i realitza un diagnòstic dels instruments per combatre-la. Collier afirma sense embuts, però, que la política comercial és l’àmbit econòmic que pitjor entenen les ONGs i utilitza com a exemple les campanyes de l’associació benèfica anglesa “Ajuda Cristiana”. Aquesta associació va protagonitzar el 2004 una campanya on caricaturitzava la suposada explotació capitalista de l’Àfrica amb el lema “Lliure comerç: a alguns els encanta”. I en una campanya posterior la mateixa ONG atribuïa a la reducció de les barreres comercials a l’Àfrica importants costos econòmics. Per contra, la tesis de Paul Collier -molt més matisada i elaborada que els malaurats tòpics habituals- és que una bona política comercial pot ser un remei adequat contra la marginació dels països africans. Collier va fins i tot més enllà i argumenta que la ignorància sobre els efectes reals de les polítiques comercials pot ser contraproduent i exigeix responsabilitat i informació als ciutadans dels països rics. En primer lloc, subratlla que el menys defensable és prioritzar la protecció de l’agricultura als països rics. I a continuació analitza els “aspectes disfuncionals” de la políca comercial amb els països africans: aranzels i barreres al comerç massa elevats, ajudes que en segons quines condicions poden distorsionar els incentius a l’exportació i polítiques de comerç just que no sempre són beneficioses -per exemple si la producció d’exportacions no està prou diversificada. Hi ha dos idees claus en l’anàlisi de Collier respecte el comerç amb l’Àfrica: la primera és que l’activitat exportadora pot ser un catalitzador de la productivitat de les empreses africanes i la segona és que perquè això sigui possible cal però la seva protecció davant les exportacions d’Àsia. Una tesis, doncs, a favor de la globalització des d'un anàlisi rigorós i matisat, no quatre tòpics tronats altermundistes.

Política i canvi climàtic: qüestió de probabilitats

Article per la revista Valors, número de març de 2009.

Són moltes les veus que alerten del canvi climàtic i les seves conseqüències. Malgrat algunes discrepàncies el consens científic general és que el canvi climàtic és un procés real que pot afectar a mig termini la biodiversitat i sostenibiltiat del món que coneixem. Sens dubte l’activitat militant d’Al Gore i tants altres ha contribuït a augmentar la sensibilitat política davant aquest risc. Deixant de banda alguns continguts pamfletaris i tremendistes el consens ha traspassat les fronteres del debat acadèmic i ha passat a formar part de l’agenda política. Ara bé, quins són els reptes de les respostes polítiques al canvi climàtic? L’activitat política demana coordinació i, el que és més difícil, establir prioritats i iniciatives compartides. El debat acadèmic és útil per informar i dotar de continguts unes decisions que seran al cap i a la fi polítiques. El fatalisme però no és mai un bon conseller; gairebé totes les generacions tenim el mal costum de pensar que vivim els anys més determinants de la història. Ara bé, segons les prediccions científiques aquesta vegada sí que sembla que les nostres actuacions poden ser crucials a l’hora d’evitar mals més importants en un futur proper. D’alguna manera ens trobem davant un conflicte polític inter-generacional: el que fem avui afectarà les següents generacions. Podríem patir la condemna del Faust de Goethe que ha de triar entre els plaers del present versus les conseqüències negatives del futur. Però si per a Goethe el dilema és prou potent per a un sola persona els maldecaps poden encara més greus quan cal coordinar una resposta. El punt crucial és l’incertesa amb la que afrontem el futur. Malgrat els avenços en tants àmbits la capacitat per predir el futur continua sent limitada. I això no és irrellevant, si un polític ha de prendre decisions amb incertesa el que farà és descomptar diferents escenaris segons la probabilitat que efectivament esdevinguin. Les decisions polítiques impliquen prioritzar o no determinades decisions en funció d’una avaluació informada del que pot passar. No només les decisions polítiques segueixen aquesta lògica, esclar, sinó qualsevol actuació que pretengui ser racional. Ara, donades les conseqüències realment negatives que alguns científics prediuen convindria no descomptar políticament aquests escenaris amb probabilitats petites. O en altres paraules, aquells escenaris de futur que si es produeixen poden tenir conseqüències socials gravíssimes convindria no ponderar-los únicament per la probabilitat que esdevinguin sinó donar-los un plus d’importància i prioritzar-los a l’agenda política.

Destrucció creadora*

*Article per la revista Valors, número de febrer de 2009

Quines respostes són adequades davant l’actual crisi econòmica? Aquesta no és una pregunta fàcil però els ciutadans demanen amb raó un bon lideratge dels polítics. En qualsevol cas cal començar distingint el que no és convenient en temps difícils. Aquests últims dies la premsa ha anat plena de declaracions més o menys encertades de polítics. Sarkozy va dir bajanades grandiloqüents i buides de contingut com que calia “refundar el capitalisme”. Mentre que el ministre Miguel Sebastián va afirmar generant força polèmica que seria bo prioritzar el consum de productes espanyols. Des d’un altre punt de vista, a Catalunya, la visita del president del Parlament europeu va causar polèmica perquè bona part de les declaracions dels polítics catalans van centrar-se en l’ús del català a Europa. És evident que les dues polèmiques no són el mateix, però sí que d’alguna manera són el reflex del que podria ser una temptació perillosa i una resposta massa fàcil: el tancar-nos sobre nosaltre mateixos. Les declaracions de Sebastián són desafortunades i estan fora de lloc; el nacionalisme econòmic no és gairebé mai una resposta intel•ligent. Ai de tots si tothom reaccionés de la mateixa manera. Per altra part, és imprescindible potenciar l’ús del català a Europa, però no amb por i victimisme, sinó com l’exigència lògica i sense complexes d’una nació cultural i econòmicament potent com és Catalunya –que a més a més ha de proposar i liderar projectes com l’Euroregió i la capitalitat del Mediterrani. Amb tot això vull dir que seria un pas enrere caure en el parany d’un cert proteccionisme econòmic o cultural mal entès. O més provocadorament encara; és en temps de crisi i recessió quan cal proclamar més que mai les virtuts de la interdependència. Sí, la interdependència econòmica i cultural com a font de riquesa i seguretat. Els cicles econòmics són inevitables però poden convertir-se en una oportunitat per canviar i assumir nous reptes. Òbviament la crisi econòmica va acompanyada de conseqüències molt negatives, com és la destrucció de llocs de treball. Però per posar-hi remei els líders polítics han de garantir la cohesió social i assegurar també el dinamisme econòmic i cultural. Només així el procés de “destrucció creadora” que definia Schumpeter com a propi del capitalisme serà a la vegada possible i desitjable.

Cohesió social en temps de crisi*

Article per la revista Valors, número de gener de 2009.

Les desigualtats econòmiques han incrementat notablement en molts països els últims anys. Per exemple als Estats Units les desigualtats en la renda disponible de les famílies ha augmentat durant el període 1975-2005. Economistes i sociòlegs han analitzat el fenomen de les desigualtats creixents des de diferents punts de vista. Per alguns, els canvis en l’estructura del mercat de treball –que premia cada vegada més el capital humà i les innovacions tecnològiques- seria una de les explicacions. Altres afirmen que les desigualtats econòmiques es deuen als canvis sociodemogràfics i familiars –amb moltes més famílies monoparentals i una incorporació desigual de la dona al merat de treball. Per últim, altres assenyalen que s’observen ara moltes més desigualtats en uns mateixos grups i que les velles distincions de classes socials haurien deixat de ser útils. Però per què ens preocupa la desigualtat? Quines en són les conseqüències socials i econòmiques? Aquesta no és una pregunta irrellevant ja que no pocs economistes han defensat el “trickle-down economics”; la idea segons la qual les desigualtats no són un problema perquè la riquesa es transmetrà com una cascada des dels més afavorits cap als més desafavorits. Altres també han argumentat que el que realment importa són els nivells de pobresa, el número de persones en la part baixa de la distribució de riquesa, i que les desigualtats poden ser bones perquè ajudaran a incentivar l’esforç i el treball. Així doncs, per què és important la cohesió social? És necessari preocupar-se’n en un context de crisi econòmica com el que vivim? Més enllà d’una concepció purament normativa o de justícia social, diferents estudis han mostrat que les desigualtats econòmiques afecten negativament una sèrie de resultats socials. Així, existeix evidència empírica segons la qual diferents índexs de salut i problemàtiques socials –esperança de vida, escolarització, mortalitat infantil, crim, obessitat etc- puntuen millor en societats més igualitàries. Dit d’altra manera, aquelles societats o països més desiguals tenen més problemàtiques de salut i menor qualitat de vida. Per altra part, les desigualtats avui en la renda disponible de les famílies està associada a una més que probable reproducció de les desigualtats per a les següents generacions. Per tant les desigualtats econòmiques s’associen a més problemàtiques socials i de salut amb el risc que aquestes es perpetuïn amb el temps. És per això que si no volem que les desigualtats provoquin més tensions socials, ja de per si accentauades en èpoques de crisi, cal preocupar-se ara per la cohesió social.

28!

El triomf de l'esperança

La victòria de Barack Obama a les eleccions nordmaericanes és un fita històrica des de molts punts de vista. El més immediat és que per primera vegada un ciutadà negre serà president dels Estats Units. Aquest no és un fet irrellevant i al cap i a la fi posa de manifest la riquesa i diversitat del país. La victòria també és important des del punt de vista econòmic: molt probablement significarà un cert canvi de rumb en la política econòmica. El model neoliberal és ara obertament qüestionat per polítiques de tall més keynesià, per exemple amb la injecció de més despesa a l’esquifida sanitat pública nordamericana. Tot i que és evident que Obama no podrà satisfer totes les expectatives generades -els sectors més progressistes del partit demòcrata ja han criticat els primers nomenaments-. De fet és cert que l’equip econòmic d’Obama és continuista respecte al de Bill Clinton. Però la victòria d’Obama té un significat encara més especial des del punt de vista purament polític: ha estat el triomf de l’esperança de canvi. Les reticències inicials a una possible retòrica buida de contingut han estat superades per una audàcia política sense predecents. La paraula i el compromís polític d’Obama, reflectits en el magnífic discurs a Chicago la mateixa nit electoral, han aconseguit aglutinar tantíssims ciutadans amb sensibilitats diverses. I aquest triomf, que en si mateix és un triomf col•lectiu, depassa la pròpia figura d’Obama. Ell ha estat el catalitzador d’aquest canvi, amb una retòrica formidable i una domini del tempo polític envejable. Però l’excel•lent campanya d’Obama és una fita com poques, amb milers de voluntaris que van aturar les seves ocupacions habituals per implicar-s’hi a fons. El que Obama ha aconseguit és mobilitzar les il•lusions i el sentit de responsabilitat col•lectiva de molts ciutadans recuperant l’ideal de Kennedy -“pregunta’t que és el que pots fer tu per al teu país”-. Obama ha apel•lat a la responsabilitat per construïr un projecte comú i els ciutadans li han donat la victòria. D’aquesta manera s’ha produït una aproximació entre el lideratge polític i el sentir de bona part de la ciutadania, demostrant que el distanciament entre polítics i ciutadans no és irreversible. Aquesta és probablement una de les lliçons més important del passat 4 de novembre. Algunes decepcions seran inevitables, però només el fet de comprovar que el compromís de canvi és assumit políticament i correspòs per la ciutadania és ja de per si un triomf.

Columna per la revista Valors (cliqueu per visitar la web)

Històries d'en K: La High Table

Mires el rellotge i són dos quarts de set, s'ha fet tard. Encara t'has de canviar, afaitar i triar corbata i camisa. Mires per enèssima vegada l'invitació, encara que ja saps el que diu; "Annual dinner", es prega confirmar assistència, begudes a les 7 i sopar a les 7.15. Penses doncs que el millor serà arribar més a prop d'un quart que no pas en punt, encara que en aquest país són tan hiperpuntuals que a continuació penses el contrari. Treus el traje de l'armari i en un tres i no res et canvies. Ja és fosc, i et veus reflectit a la finestra de l'habitació: sents el morbo dels babaus que no estan acostumats a portar americanes. Camisa, camisa.... quina camisa? La clàssica, la blava, a ratlles. Fas unes passes teatrals per l'habitació amb el traje i els mocasins.

Però, ai las, són tres quarts i cinc i ara te n'adones que hauries de fer-te el nus de la corbata i que no en saps. Surts a picar la porta d'en T, alemany seriós, però no hi és; en M, holandès casat que segur que en sabrà tampoc hi és. T'atabales; són les 7 i t'estàs passejant amb la corbata a les mans pel passadís. Per què no hi has pensat abans? Abans sempre pensaves abans, però a Ox no saps perquè no sempre penses abans. I amb tot això apareix en Mk, que ja fa més temps que és a Ox, i per tant en sap de nusos de corbates. Li dius que si ell no hi va al sopar i li cara li canvia de color -és avui? how come? no era la setmana que ve?-. Penses cofoi que tu no has pensat en el nus de la corbata però que ell va més perdut encara. Diu que no té una camisa planxada i tu n'hi ofereixes orgullós una de les teves. De ser un novici que no sap fer-se el nus t'has convertit en un expert amb camises de sobres -deuen ser coses dels principiants-. Ara només falta vestir-se la toga. Penses que tot plegat és com entrar en un món màgic i decadent alhora. Volaràs aquesta nit K? Potser amb el vi.

Arribes a la sala de dalt i just a l'entrada et trobes, per fortuna dels déus, en Mo. Et diu que no cal la corbata, que facis el que vulguis però que aproximadament dos terços de la gent no en porta i que de toga tampoc. Tant de nus i ara no cal? Ai K, hauries fet una entrada triomfal amb la toga! I tu Mo com ho sabies que no cal? No és una High Table això? Resulta que no del tot. És un sopar de benvinguda i si hi ha convidats externs disminueix un grau el nivell de parafernàlia. Doncs fora toga, corbata a la butxaca de l'abric i no et preocupis K que vas perfecte. Entres i et donen xampany. Comentes amb en Mo la varietat de vestimentes; n'hi ha que no han tingut tanta sort i van encorbatats com membres de la màfia, altres en canvi pequen per massa poc. Qui ho havia de dir, però se t'apropa l'E i et diu que per primera vegada veu un espanyol vestit adequadament per l'ocasió. Però són ja un quart i amb prou feines tens temps d'acabar-te la copa que ja criden per anar cap a la sala de baix.

La sala de baix, el Hall, està impecable. Seus al costat d'en Mk, l'aliat que porta la camisa que li acabes de deixar i que ha fet tard al xampany. A la teva esquerra s'hi asseu la M, francesa-libanesa a qui vas explicar el viatge a Síria. La vas agregar al facebook però no ha confirmat que vulgui ser amiga teva. Serveixen el primer plat: salmó. La M malgrat no ser amiga virtual t'ha saludat amb un somriure amable i t'acosta ara el plat dels panets. El Fellow assegut al davant comença a interrogar el pobre Mk sobre la seva tesis doctoral. Tu no saps si interessar-te per la conversa i oferir-te així a ser la propera víctima o intentar estrènyer relacions amb el Líban. La decisió t'ocupa uns minuts i uns glops de vi blanc. Finalment et decideixes pel Líban i com que saps que li agrada el cine li comentes que ha d'anar a veure la darrera dels Coen. It's hilarious! No massa diferent d'aquest sopar -penses per a tu-. I el cine flueix. T'acabes el salmó i ja heu comentat Juno i Almodovar. S'ho fa venir bé, però, per dir-te que a l'estiu en va veure una d'espantosa del Ben Stiller amb el seu marit. El segon plat ve acompanyat d'Eastwood i Chabrol amb salsa de Vida de los otros.

I a la fi arriben les postres: pastís de mousse de xocolata acompanyat de gelat. Entretant el Chair s'aixeca per adreçar el discurs anual de benvinguda. Consisteix en una defensa mediocre del pluralisme metodològic. Abans pensaves abans però ara en canvi penses més durament: les paraules del Chair et grinyolen. Que potser t'has tornat més intolerant K? Mires encuriosit els convidats per a veure com reaccionen. Els teòrics polítics i experts en relacions internacionals somriuen afalagats mentre els brillants joves doctors nordmericans s'afluixen el nus de la corbata. La M coincideix amb tu que són molt millors les postres que el discurs i t'adreça un somriure divertit. El sopar que no era High Table ha acabat, però has ben sopat, i ho celebres amb un últim glop de vi. Ara K has de tornar a la sala de dalt a fer el cafè.

Crisis financera i llaminadures

De tant en tant cal retornar als significats més bàsics. L’actual crisi financera internacional ha posat de manifest que el risc excessiu i la falta de regulació dels mercats financers afecta substancialment el bon funcionament de les economies. Però quins són aquests riscs? Quines institucions han fomenetat les decisions de risc que han acabat perjudicant el benestar de molts? Segons la definició el risc no és res més que la “contingència desfavorable a la qual està exposat algú o alguna cosa”. En aquest cas, l’origen de la crisi financera són les decisions d’inversors i bancs privats sobre productes financers hipersofisticats i d’alt risc. La fallida d’aquests productes financers, a la vegada, ha provocat un problema de liquidesa al sistema bancari i per tant l’extensió de la falta de confiança. Dit amb altres paraules, les decisions d’individus amb forts incentius a especular sobre productes de crèdit han acabat afectant-los no només a ells sinó al funcionament general de les economies. Com nens encisats que compren i venen llaminadures, els inversors privats han fet el mateix però amb hipoteques, derivades i futurs sense que ningú els advertís que de tant en tant cal anar al dentista i passar una revisió. Ara bé, el comportament d’aquests inversos no és atzarós sinó que és perfectament racional: els seus incentius són comprar i vendre quantes més llaminadures millor i fer així el màxim de diners. Les institucions de crèdit i els mercats financers desregulats han incentivat aquest tipus de comportament. El problema consisteix en que la suma de decisions individuals racionals no sempre produeix bons resultats a nivell col·lectiu o agregat. Una de les raons per les quals la regulació pública pot esdevenir necessària és quan es produeixen aquest tipus de desajusts: quan un inversor no té en compte les conseqüències negatives que la seva activitat pot produïr en altres. Seguint la mateixa metàfora, la crisi financera ha arribat quan els inversos privats –nens entremaliats- s’han adonat que tots tenien càries per excés de llaminadures, s’ha estès el pànic a les escoles i a tot el sistema educatiu i ara la sanitat pública ha de cobrir els costos de les operacions dentals. En qualsevol cas, i com a contrapunt final, alerta però amb els moviments pendulars. Dit provocadorament: l’especulació en excés és clarament perjudicial, però l’especulació econòmica donades unes certes garanties és generalment bona i desitjable pel creixement econòmic. És a dir que regalar-se alguna llaminadura de tant en tant no és cap pecat.

Columna per la revista Valors, novembre 2008.

Oxford I

Ahir vam matricular-nos oficialment a l'Universitat d'Oxford, complint escrupolosament amb tota la parafernàlia. Primer ens vam reunir tots els nous estudiants al College, vam fer-nos la foto oficial, vam prende el te -que no falti- i després vam caminar cap a la "Examination School" on el vice-rector ens va donar la benvinguda. I després, no podia ser d'altra manera, vam acabar la cerimònia en un pub fent una pinta. Tots amb la vestimenta de rigor dels estudiants recerca, toga i pajarita blanca. Sí, tot efectivament "quintessentially English". Els que em coneixeu sabeu que sóc poc donat a aquest tipus de festivals, però haig de reconèixer que ahir vaig disfrutar i molt el dia.

Eleccions als EUA : un país divers*

Les eleccions del proper 4 de novembre que afronten el veterà McCain i el jove Obama són importants des de diferents punts de vista. En primer lloc perquè en el context de la greu crisi financera actual les polítiques econòmiques que s’apliquin des de Washington afectaran no tan sols als contribuents nordamericans sinó també al funcionament de l’economia internacional. La recent fallida d’institucions de crèdit ha fet autoevident la falta d’un regulació eficaç del sistema financer. I en segon lloc perquè la política exterior nordamericana és i serà decisiva no només a l’Irak sinó també a Israel, l’Afganistan o el Pakistan. Quines són les claus, doncs, per entendre les eleccions? Un dels errors habituals a l’hora d’interpretar la política nordamericana és no tenir present la seva gran diversitat. El mapa de la geografia electoral que divideix els Estats en funció de si són “blue States” –demòcrates- o “red States” –republicans- no deixa de ser una simplificació que amaga la immensa variabilitat ideològica, religiosa, urbana i racial dels nordamericans. Dit amb altres paraules, els Estats Units no són dues nacions oposades -l’Amèrica profunda de George W. Bush versus la dels intel•lctuals liberals de Massachussets-, però sí que és un país amb una gran heterogeneïtat de creences polítiques i religioses. Les arrels d’aquestes diferències cal buscar-les en els processos d’industrialització i onades migratòries. Així, aquells Estats que van industrialitzar-se primer i van atraure més immigració són avui en dia els més proclius a votar el Partit Demòcrata. Un altre factor decisiu és el vot rural, i més concretament el vot rural religiós: els votants pobres i religiosos de les zones rurals són en canvi més propensos a votar el Partit Republicà. En qualsevol cas, l’element clau és l’importància de la “política de representativitat”. Així, els votants tendeixen a votar aquells líders amb els quals s’identifiquen. Avui McCain apel•la als valors de la seguretat i la retallada de la despesa pública. En canvi Obama s’adreça a les classes mitjanes perquè és on hi ha el gruix de “swing voters”, els votants decisius, amb una aposta clara per la sanitat pública. El cert és que tenint en compte la situació econòmica i la gestió de Bush tot faria preveure una victòria demòcrata. Tot i això, hi ha qui argumenta que l’origen afroamericà d’Obama li pot jugar una mala passada. Aquesta serà en tot cas una prova de maduresa per aquest país gran i divers.

Columna per la revista Valors, octubre 2008.

És interessant la lectura d'aquest article d'Edward Glaeser, economista i professor a la Universitat de Harvard: "Myths and Realities of American Political Geography"

Capadòcia

Textures de Capadòcia,

entre les valls de Göreme i Uçhisar,

camins de sal i paisatges lunars.

Autostop a Syrgilla

Al bell mig de Síria, a la ciutat morta de Sirjilla,

caminàvem perduts sota la canícula,

fins que, Salam!, la màgia dels viatges va arribar.

Oliveres a Síria

Plantades en terra sagrada,
sou senyal de pau en terra àrida.
Impàvides al pas del temps,
des del tronc emana la vostra força.

Fora d'òrbita

En Joan m'ha fitxat per Valors, un d'aquests projectes seus que funcionen gràcies a la seva empenta i un grup de persones magnífic, com una peça d'artesania tot plegat, i la veritat és que no només no li podia dir que no sinó que a més em fa molta il·lusió. L'acord és que esciuré una columneta mensual -per cert ja començo a fer tard per la del proper mes!-, i també les aniré penjant aquí. La columna es dirà "Fora d'òrbita", una mica per provocar i perquè així puc escriure el que em vingui de gust vaja. Aquí sota transcric la priemra columna -si la llegiu veureu que em va sortir massa sèria, fotos i impressions més íntimes del viatge ja les penjaré-.

Notes d’un viatge a Síria

L’any 2002 el president George W.Bush no va dubtar en qualificar Síria com un país membre de l’anomenat “eix del mal”. El president nordamericà es referia així als règims dictatorials sospitosos de prestar ajuda al terrorisme internacional. No és estrany, doncs, que la imatge que a priori un pugui tenir de Síria sigui la d’un país tancat, gris, proper al radicalisme religiós i de persones de caràcter àrid. Aquestes idees inicials, però, es veuen notablement alterades després d’una visita al país. Difícilment concorda l’afirmació de Bush amb l’hospitalitat i amabilitat que el visitant rep de la gent de Síria. A nivell macro, però, l’assignatura pendent del govern baazista són les seves relacions internacionals i el seu paper al Pròxim Orient. El règim de Bashar Al-Assad continua sense reconèixer formalment l’estat d’Israel. La disputa territorial sobre els Alts del Golan, territoris ocupats des del 1967, resta encara per resoldre i és de fet un dels conflictes latents més importants del Pròxim Orient. Per altra part, Síria s’ha distingit històricament per les seves relacions erràtiques amb el Líban i els darreres anys pel seu suport quasi explícit a Hezbollah. Potser la pregunta més rellevant pel que fa al futur de Síria és quins factors podrien contribuir a un procés de democratització. És a dir, fins a quint punt és sostenible el règim baazista fonamentat en unes elits governants interessades en la persistència del règim. Síria és un país de majoria musulmana sunita però amb una pluralitat cultural i religiosa gens menyspreable –les minories musulmanes xiïtes, alauites i drusos sumen un 16% de la població mentre que un altre 10% el sumen les minories cristianes de grecs ortodoxes i armenis-. Una altra dada important és l’elevat nivell de corrupció; el qual segons dades citades al setmanari Syria Today podria significar entre un 20% i un 40% del PIB sirià. Una observació sobre el terreny, però, indica que els nivells de desigualtat econòmica no són especialment alts ni tampoc el percentatge de pobresa extrema. El que sí s’observa és una classe mitjana creixent que podria estar interessada en reformes modernitzadores. Així doncs, és raonable pensar que un creixement econòmic sostingut podria incentivar pressions internes a la societat síria vers un canvi de règim. La pregunta maquiavèlica, però, és si un nou sistema parlamentari podrà representar de forma coherent la pluralitat religiosa i ètnica que fins ara el règim baazista ha mantingut en la foscor.

Finançament autonòmic

A propòsit de la negociació del nou model de finançament, transcric un article que vaig escriure per l'últim número de la revista FRC de la Fundació Rafael Campalans.

Diagnòstic i principis per superar l’status quo

L’entrada en vigor del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2006, el qual conté un títol dedicat a concretar els criteris que han de regir les relacions financeres de la Generalitat, implica la necessitat de definir un nou sistema de finançament autonòmic. El text preveu que abans de l’agost del 2008 s’haurà d’haver assolit un acord de finançament que haurà d’aplicar-se a partir de l’any vinent. És per això que en el moment actual ens trobem immersos en un debat tan intens sobre els aspectes centrals del nou model de finançament. El President Montilla va alertar sense pèls a la llengua dels riscs polítics i la injustícia que suposaria no adreçar l’imperatiu legal que l’Estatut estableix.

Aquest debat, però, no sempre ha distingit amb suficient claredat el que són qüestions tècniques, empíriques o fins i tot metodològiques del que són decisions o posicionaments polítics. El debat és prou complex i demana consideracions tant tècniques com polítiques, però és imprescindible per arribar a bon port saber diferenciar-les adequadament. Masses vegades l’oportunisme polític s’ha imbricat perillosament amb aspectes tècnics perpetuant així les deficiències del model actual de finançament. Perquè si bé és cert que definir un nou sistema de finançament requereix decisions polítiques notables, també ho és que existeix un cert consens entre els experts al voltant de quines són les mancances més greus.

Un mal que ve de lluny

Les principals deficiències del model actual, vigent des de l’any 2002 però que arrossega problemes des de molt abans, han estat identificades pels estudiosos de l’hisenda pública. Fonamentalment es tracta de dues limitacions: per un costat la insuficient autonomia financera de les Comunitats Autònomes i, per altre costat, l’opacitat i falta de definició d’uns criteris explícits de solidaritat interterritorial. Existeix un consens en assenyalar aquests dos aspectes com els dos mals endèmics del sistema de finançament autonòmic, dos mals comuns que no afecten només a Catalunya. El desajust entre la capacitat fiscal i les necessitats de despesa de les hisendes autonòmiques ha provocat un fort desequilibri vertical que ha dificultat la suficiència financera dels governs autonòmics. Els governs autonòmics han d’atendre els costsos d’uns serveis sobre els quals exerceixen les competències -educació, sanitat, serveis socials- que han experimentat una demanda creixent i uns costos diferencials significatius. És més, la falta d’autonomia financera comporta a la vegada un fre a la vitalitat d’un sistema descentralitzat on és desitjable que els governants autonòmics rendeixin comptes davant els propis electors. La falta de corresponsabilitat fiscal, doncs, suposa no només un greu problema de recursos sinó també una falla dels mecanismes de control democràtic.

Per altre costat, la falta d’uns principis de solidaritat explícits i transparents ha contribuït enormement a l’arbitrarietat pel que fa als recursos disponibles que el sistema de finançament genera per a cada Comunitat Autònoma. Les diferències entre els recursos tributaris propis i els recursos rebuts a posteriori d’acord amb els mecanismes de solidaritat són difícilment justificables seguint un principi d’equitat. D’acord amb un estudi recent que analitza la liquidació del sistema de finançament l’any 2005, Catalunya tenia un índex de recursos de 124/100 segons la seva capacitat fiscal però restava en un índex de 96/100 segons els recursos adjudicats pel sistema de finançament[1]. Els mecanismes de solidaritat interterritorial estan dissenyats per garantir l’equitat horitzontal i evitar que els ciutadans disposin de prestacions de serveis públics diferents en funció del seu lloc de residència, però no per incentivar el desenvolupament regional de Comunitats Autònomes. De fet, aquestes diferències obeeixen més a lògiques de negociació política soterrada i de persistència de “l’status quo” que no pas a altra cosa. El treball[2] de Sandra León analitzant l’economia política de la descentralització a Espanya és revelador. És en aquest àmbit on de forma més clara s’ha manifestat el risc de confondre i barrejar decisions polítiques amb acords o mesures tècniques. Així, les regles de modulació que han alterat sistemàticament els mecanisms d’anivellament no són sinó el resultat de negociacions polítiques partidistes. Tenint en compte els mals endèmics assenyalats, doncs, la major part dels experts consideren que l’actual model de finançament és perfectible i per tant subòptim tant des del punt de vista de l’eficiència -major autonomia financera- com de l’equitat -mecanismes de solidaritat explícits-. A més a més, però, la falta de corresponsabilitat fiscal i l’arbitrarietat dels mecanismes d’anivellament han dificultat també el control democràtic dels ciutadans.

El que l’Estatut estableix

Tenint en compte aquestes problemàtiques i els greujes que suposen pel finançament de la Generalitat el Títol VI de l’Estatut estableix una sèrie de principis i criteris per tal de posar-hi remei. Aquests principis, és clar, són el fruït d’uns acords polítics determinats i proposen unes solucions no compartides per tothom. Malgrat això, el consens és destacable pel que fa a la necessitat d’augmentar la corresponsabilitat fiscal. Així, altres Comunitats Autònomes com Andalusia, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i Aragó van aprovar també l’any 2006 propostes estatutàries que ampliaven significativament la seva autonomia tributària i capacitat normativa. Allà on es concentren els punts de discrepància és en la negociació del disseny dels mecanismes de solidaritat interterritorial.

Específicament, podem resumir molt breument els aspectes més destacats del Títol VI de l’Estatut. Pel que fa a l’autonomia tributària, l’Estatut preveu els següents percentatges de participació de la Generalitat en els impostos estatals: un 50% de l’IRPF, un 50% de l’IVA i un 58% dels impostos especials. Els percentatges citats han de produir un increment notable dels ingressos tributaris de la Generalitat, de manera que haurien de configurar la totalitat dels recursos catalans i per tant Catalunya deixaria de ser receptora del Fons de Suficiència. Per altre part, l’Estatut preveu ampliar la capacitat normativa de la Generalitat sobre l’IRPF i, el que és més important, obra la porta a la capacitat normativa sobre la fase minorista de l’IVA i els impostos especials.

Els principis més notables, però, de l’Estatut són els que fan referència als mecanismes d’anivellament i solidaritat interterritorial. L’Estatut fixa uns objectius respecte als mecanismes d’anivellament: han de garantir que es proveeixin els serveis essencials de l’Estat del Benestar –educació, sanitat i altres serveis socials- en totes les Comunitats Autònomes i amb nivells similars sempre i quan es realitzi un esforç fiscal també similar. Es tracta, doncs, d’un sistema d’anivellament parcial ja que no té en compte tots els serveis prestats pels governs autonòmics. Per altre part, l’Estatut assenyala la variable població, ponderada segons costos diferencials i altres variables demogràfiques, com el factor principal a l’hora d’avaluar les necessitats de despesa. Pel que fa als efectes anivelladors l’Estatut estableix el principi d’ordinalitat en el seu article 206.5, el que és coherent amb l’objectiu d’anivellament parcial.

Mecanismes de solidaritat i evidència comparada de països federals

Com ja hem comentat, el nucli de la discussió sobre el nou model de finançament es concentra en quins han de ser els criteris que regeixin els mecanismes de solidaritat entre nacions i regions. Uns criteris de solidaritat que no han estat mai explícits i transparents fins a dia d’avui. L’Estatut català fixa un objectiu d’anivellament parcial mentre que l’Estatut andalús fixa un objectiu d’anivellament total. Aquest és el veritable moll de l’os de la negociació i un àmbit en el que serà necessària una decisió eminentment política i no tècnica. En qualsevol cas, però, la decisió política ha de basar-se en principis d’equitat i d’eficiència econòmica. Per un costat, les diferències en recursos per habitant que proporciona el model actual no són equitatives ni tan sols lògiques. És un fet empíric, i no una visió ideològica, que actualment es produeix un sobreanivellament, de manera que les comunitats amb més renda com Catalunya acaben disposant de menys recursos per habitant que les comunitats amb una renda inferior. A més, un sistema amb un component redistributiu interregional excessiu contribueix a la dependència econòmica de les comunitats beneficiàires i posa un fre innecessari al creixement de les regions aportadores -més encara si a aquest fet s’hi suma un dèficit estructural d’inversió en infrastructures-.

Pot ser útil fer un breu repàs de l’evidència comparada internacional pel que fa als mecanismes d’anivellament que apliquen altres països com Canadà, Austràlia o Alemanya. La lliçó més destacable d’un interessant estudi recent[3] és que, sigui quin sigui l’objectiu del mecanisme d’anivellament -parcial o total-, el que no és admissible en cap cas és que es produeixi un sobreanivellament dels recursos. Tot i això, Canadà i Alemanya aposten clarament per sistemes d’anivellament parcial mentre que a Austràlia el grau d’anivellament és gairebé total. D’aquesta manera, el principi d’ordinalitat esdevé crucial per garantir que no es produeixi una distorsió en el rànking dels territoris pel que fa als seus recursos per habitant. La sentència del Tribunal Constitucional Federal alemany de l’any 1999 és ben il·lustrativa en aquest sentit: “el mecanisme d’anivellament ha de reduir la distància entre la capacitat fiscal dels 16 Länder (...), però sense invalidar-les o fins i tot invertir-les. Una solidaritat entre estats federals redueix les distàncies, no les elimina totalment”. Un informe elaborat per un comitè d’experts a Canadà[4] també recomanava que el mecanisme de solidaritat tingui com a objectiu evitar que les províncies amb més renda puguin acabar amb una capacitat fiscal inferior a aquelles provícines amb menor renda.

És raonable, doncs, afirmar amb el Conseller de la Junta d’Andalusia que no és adequat afrontar el debat sobre el nou model de finançament com si es tractés d’un contenciós entre CCAA riques i pobres. Del que es tracta, fonamentalment, és d’eliminar les arbitrarietats –i molt especialment el sobreanivellament- del sistema actual mitjançant unes regles de solidaritat interterritorial objectives i explícites. Això dotaria al sistema de finançament d’un grau de transparència i estabilitat que repercutiria en el benefici de tots. En aquest mateix sentit cal remarcar aquí el perquè de la utilitat i conveniència de publicar les balances fiscals de Catalunya amb la resta d’Espanya; són fonts d’informació habituals en tots els països federals que contribueixen a la coordinació i visualització de l’exercici de l’activitat del sector públic quan es tracte de sobiranies fiscals compartides. I per tant són també informació útil pel control democràtic de la ciutadania.

Consideracions finals

A l’hora de debatre i acordar el nou model de finançament, doncs, és imprescindible que un diagnostic adequat de la malaltia dictamini el remei i evitar que pugui passar el contrari -que inclinacions per determinats remeis puguin influenciar el diagnòstic-. En altres paraules, seria un error gravíssim que determinades concepcions polítiques o ideològiques contaminessin el diagnòstic. Més encara tenint en compte que l’examen mèdic, almenys pel que fa a les limitacions bàsiques del model actual, és comú i compartit per un bon número d’experts. El risc és elevat i pot operar en ambdues direccions; tant des de dels qui aferrant-se a l’immobilisme es neguen a escoltar les demandes catalanes i prefereixen perviure en un “status quo” clarament subòptim com des dels qui inclinats per un determinat remei anticipen ja el diagnòstic de futur. És per això que és tan necessari que des de la part catalana es conservi la unitat política i s’eviti caure en el tacticisme partidista.

[1] García Díaz, Miguel Ángel. 2008. “Comentarios a la liquidación del sistema de financiación autonómico en el ejercicio 2005”. Doc nº8/08, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid.
[2] León Alfonso, Sandra. 2007. “The Political Economy of Fiscal Decentralization. Bringing Politics to the Study of Intergovernmental Transfers Colección “Con(Textos)A”, núm.6
[3] Vilanou, Ona. 2007. “Anàlisi de les subvencions d’anivellament de les CCAA: descripció, deficiènices i lliçons que ens ofereix l’experiència comparada”. Papers de Treball, Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.
[4] Expert Panel on Equalization and Territorial Formula Financing. 2006. “Achieving a national purpose: putting equalization back on track”.

Silencis

Històries d'en K: Volar

4 fig A tu vola el meu pensament. No deixis volar tant la fantasia.

Demà en K torna a Barcelona, només un cap de setmana, això sí; però tornar a Barcelona, que vol dir tornar a Mataró, vol dir agafar un avió i vol dir volar. En K, però, ja no sap si li agrada volar. Abans, de petit, li agradava molt i molt volar. Recorda un aterratge a París, plovia, però ell des de la finestreta mirava amunt i avall els carrers de la ciutat. Ara en K prefereix el tren, a la tarda, llegint un llibre i el sol caient. En K no pot escriure perquè està constipat. Però demà, tot volant, pensarà un escrit mentre mira els núvols. Ara en K pensa en una orxata. Les orxates sí que li agraden molt, cada cop més, en canvi abans no li agradaven tant. En K no sap perquè pensa tantes coses abans de volar. I vet aquí París, i vet aquí una orxata, que aquest conte ja s'ha fos.

2 de maig: la Fura a Madrid

Avui Madrid era una festa i ens hem passat el dia passejant amunt i avall. A la nit el muntatge de la Fura a Cibeles, commemorant els 200 anys del 2 de maig, ha estat espectacular. Aquí teniu el vídeo que he pogut gravar amb l'escenificació dels afusellaments...

Calàpets, nenúfars, princeses... Wa yeah!

Històries d'en K: els Ipods i la primavera

Divendres a la tarda de la primera setmana de primavera. Ningú té ganes de treballar. Estic llegint un parell d'articles a mig gas. De fet, no ho puc evitar, estic del tot desconcentrat. Abans quan hem sortit a dinar la calor primaveral convidava a prendre el sol -ah, quin sol, després dels mesos d'hivern-. M'invento alguna excusa per recórrer la segona planta, parlar ara amb un ara amb l'altre. Trobo un parell d'articles més que hauria de llegir i continuo xafardejant. Un tastaolletes, això és el que sóc, algun dia deixaré de ser-ho? M'he fet aquest pròposit tantes vegades que potser més val que assumeixi que no hi ha res a fer. I ja està bé així. Em quedo mirant per la finestra, com el personatge del conte del Monzó, pensant alhora en tot i en res. El vent fa voleiar el borrissol dels arbres de davant la Fundació. I llavors arriba el primer Ipod. Estem així així des de fa unes setmanes, però potser perquè a ella també l'afecta positivament la primavera em saluda amb un somriure. Ve amb l'Ipod posat i em diu que escolti Jack Johnson. Em poso un auricular i, sí, Jack Johnson és genial. Mig beatífic, mig ingenu. És la música perfecta per acompanyar aquest dia primaveral. Me n'enfoto una mica, però, del flower power del Jack Johnson, no puc evitar portar la contrària -l'altre dia m'ho va confirmar un filòsof-. Continuo fent veure que llegeixo, amb un ull al mail i l'altre al cel blau. Sempre recordo el versos de Maragall els dies amb aquests cels esplèndids. Però està escrit en algun lloc; avui no hi ha res a fer -inability to keep attention, va dir també el filòsof-. Així que decideixo baixar i trucar-la, tinc una perduda seva i fa dies que no hi parlo. I oh! miracle de la primavera, em diu hola amb aquella veu alegre, i jo responc fent el numeret també, seguint el seu joc, cosa que m'encanta. Que mai es trenquin els somriures i els benenentesos entre amics. Però les casualitats no moren mai, i ella em diu tot seguit: "Saps, ara mateix estava pensant en tu, estava escoltant Jack Johnson a l'Ipod!". Em poso a riure de tantes coincidències. A més a més m'encanta, què coi, que una noia se'n recordi de mi a Barcelona escoltant Jack Johnson amb un Ipod rosa és un petit regal dels Déus. Em fa recordar aquells matins primaverals, alliberadors, de fa dos anys; quan baixava per Via Laietana i m'aturava a comprar un croissant de xocolata, encara que anés sempre tard. Llavors escoltava compulsivament Jack Johnson, i l'altre surfer, el Donovan. Els necessitava. Hi ha sentiments que queden gravats així, entre carrers i caminades, fixats en l'ànima. I el que és encara millor, després algú te'ls fa retrobar, i els cercles es tanquen.

Del no-res, amb res, tot és allà

Bellíssima l'exposició Zoran Music: de Dachau a Venècia a la Pedrera. L'home marcat per l'experiència vital d'haver sobreviscut als camps de concentració. Tots els quadres comparteixen un mateix to difuminat, a la recerca d'allò essencial, diu el pintor. La mirada després de ferida immensa no pot ser la mateixa. Influenciat pels pintors d'avantguarda i l'abstracció Music pinta primer les muntanyes desèrtiques d'Úmbria. Però la memòria dels cadàvers inexorablement reapareix. Ell mateix ho explica: "es podria dir que torno als cadàvers quan ja no aconsegueixo pintar les coses que m'agraden en aquesta vida". La mort i l'anihiliació protagonitzen la inquietant sèrie de pintures "no som els últims". Segons explica el mateix autor, un company del camp veient els frons crematoris va comentar-li "nosaltres serem els últims a veure-ho això". Zoran li va respondre un lacònic "no, no serem els últims". Jorge Semprún explica com entén la pintura de Music: "alguns encara podem entendre la violència vital del desig que va portar Zoran Music a reprendre el fil de la seva vida, de la seva vivència mortífera".

La magnífica video-entrevista de l'exposició permet aprofundir en la vida i el pensament de Zoran Music. Són frepants les seves paraules reposades, la seva mirada fixa, el seu gest recollit i tancat. De manera adusta prepara una tela blanca per expressar el seu sol: "l'horrible és innat en l'home, no tan sols en una societat que fos aberrant, i he sentit el deure de dir-ho així". Hores i hores a l'estudi, per recórrer els inhòspits camins de la persona, resseguint records i ferides inescrutables. Finalment el 1987, tants anys després, pinta les grans teles amb cadàvers i cadàvers amuntegats -teles que respiren la fortor de la mort. La mort, "per què no?", és un bon tema afirma, "une bonne sujet"; ha de reproduir la violència, qui sap si per salvar-se. Per a sincerar-se amb aquells cadàvers potser, ell que ha sobreviscut i podria haver estat un cadàver més. Quin sentit té la seva vida després del no-res? És el testimoni d'una solitària lluita vital, com explica Semprún: "en la crisi que esmenta Music es pot imposar el suïcidi com a única sortida. Aquesta és la que va triar Primo Levi, la que es va imposar a ell mateix un dia d'abril de l'any 1987. Zoran Music va triar l'altra sortida: aquesta se li va imposar".

Mecanismes

Testimonis

Recordo que a la commemoració dels 25 anys de la mort d'Alfonso Comín, el setembre de 2005, em vaig creuar per casualitat amb en Jordi Solé-Tura -havien coincidit tots dos a Bandera Roja i era natural la seva presència a l'acte, amb els amics i familiars de l'Alfonso Comín. El cas és que em va saludar i vaig quedar ben parat; com és que em saludava? -hola noi- em va dir, o alguna cosa similar. Jo és clar no el coneixia personalment, i em va sorprendre el seu gest. Algú em va comentar, "sí, és que està fotut en Solé-Tura". El diumenge vam veure a casa el documental "Bucarest" i vaig saber que fou justament el 2005 quan Solé-Tura va ser diagnosticat d'alzheimer.

El documental està fet amb una sensibilitat desbordant i arriba al cor. Mostra els sacrifics d'unes persones que van fer de la militància un modus de vida. És impactant quan un sinistre Carrillo explica l'expulsió de Semprún i Fernando Claudín. Teresa Pàmies, l'escriptora que va viure tants anys a l'exili i dona de Gregorio López Raimundo, explica els sacrificis de la militància a la seva novel·la Va ploure tot el dia: "Tot ho polititzes. De tot en fas política. És una deformació, naturalment. Inclús un parell d'hores d'espera a la "Tour Aurore" esdevindran, per a tu, dues hores de curset polític. No tens remei"(...) "Però només en termes polítics pots justificar la teva vida i miracles; només políticament podran entendre els teus fills tot l'embolic de la vostra embolicada existència, i no ha d'estranyar-te gens que els senyors de la gavardina t'empaitin també políticament".

Cap al final del documental el fill de Solé-Tura pregunta a Jorge Semprún si després de tot creu que van valer la pena els esforços i sacrificis pesonals, per una utopia, el comunisme, al cap i a la fi fracassada. Semprún respon que des d'un punt de vista transveral és clar que van valer la pena, perquè la militància de llavors va contribuir a donar cos a al democràcia posterior. No és casual el reconeixement de Pujol al paper de Solé-Tura com a "pare" de la Constitució. I és ben cert que els Comín, Solé-Tura, Lluch, Maragall, Gutis i tants d'altres conformen de fet una generació de polítics excepcionals, testimonis sense els quals la nostra democràcia no seria la mateixa. Tot això malgrat que, efectivament, i hauríem d'afegir que afortunadament, el comunisme fou abandonat com a ideologia dominant.

Obama i Canetti: principi energètic

Heu vist aquest vídeo? Té una potència extraordinària. Els productors del vídeo han fet una feina excel•lent. "Yes we can! Yes we can!". El fenomen Obama s'esten arreu amb una força que sembla imparable. Us recomano que el mireu amb la música lleugerament alta. A partir del minut 3.30 fa un increscendo fantàstic. A mi se'm posa de veritat la pell de gallina quan Obama reclama "justice and equality". No us passa a vosaltres ? He de confessar que l'he vist tres o quatre vegades i m'encanta. "The opportunity and prosperity!" "Voices calling for change!" I tot això ho dic sense conèixer a fons les seves propostes, i amb prou feines la biografia de Barack Obama.

De fet el vídeo conté el principi energètic progressita per excel•lència. El principi que Raimon Obiols reivindica com a definitori de tota ideologia de progrés: "Un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent". Em perdonareu la simplificació però diria que el vídeo està imbuït d'aquest principi energètic, una magnífica força d'esperança. Qui no està per Obama després de veure'l? La força suggeridora que té es tremenda. Per altra part, no és casualitat que la febre Obama s'estigui estenent entre bona part de la progressia europea. Sovint mancats de lideratge, d'idees força, d'elements aglutinadors i nous referents, Obama emergeix amb molta potència però potser de manera massa naïve.

A la vegada, però, he de confessar que sempre he estat reticent a aquesta mena de mostres d'eufòria. L'escriptor Elias Canetti va estar sempre fascinat pel poder que infonen les masses i les forces que les mouen. A la seva autobiografia explica com li agradava escoltar la cridòria dels espectadors en un estadi de futbol; el meravellava seguir les reaccions de la gent, l'estat d'ànim de la massa, explica que podia saber quin era el resultat del partit, si l'equip havia marcat un gol o per contra n'havia rebut un només escoltant la massa. Yes we can!. El vídeo provoca un efecte semblant. Irradia il•lusió, esperança, ganes de canvi, voluntat de començar de nou, fins i tot un anhel de convivència, de projecte comú.

Però els esperits crítics, amb raó, acostumen a recelar d'aquesta mena de proclames. Per desconfiança, per por a que sigui un projecte vacu, el dubte individual sempre tan poderós i necessari davant la marea. L'homo videns pot ser fàcil d'enlluernar. D'alguna manera som aixi, necessitem aquests principis energètics, ens toquen la fibra sensible i hi reaccionem. A més a més són principis necessaris, és clar que sí. És imprescindible que segueixin succeint, que els moviments en pro de la justícia continuïn renaixent. Per això estic també per Obama. Però cal recordar Canetti, recordar el dubte. Al cap i a la fi, no és res de nou el tenir present que les grans banderes i bondadoses promeses poden acabar com el rosari de l'aurora. Esperem, esperem, va, We can!, que no sigui així en el cas d'Obama i el que representa. I com a mínim hi ha una lectura positiva indefugible; la capacitat de reacció de les persones, de la massa, però també de la persona, per il•lusionar-se, la tenim assegurada. A partir d'aquí suposo que han de continuar el camí les responsabilitats.

Sobreviure

Val molt la pena, i mai més ben dit, apropar-se als cines per veure l'excel·lent pel·lícula "4 meses, 3 semanas, 2 días" del director Cristian Mungiu. La Romania de Ceaucescu dels anys 80 és l'escenari d'una intensa i descarnada història vital; l'avortament que comparteixen la Otilia i la Gabita, dues amigues i companyes de residència universitària. És especialment corprenent, perquè allà es condensa de manera implícita tota la tragèdia, l'escena en la qual l'Otilia visita la casa dels pares del seu novio que celebren un aniversari. La càmera para i ens mostra una Otilia garratibada per la tensió que està suportant mentre la resta de familiars discuteixen i brinden despreocupats. La pel·lícula es presta a moltes reflexions, però totes elles giren al voltant de l'afany vital de supervivència, un afany que exemplifica extraordinàriament l'Otilia, l'amiga que lluita malgrat tot per tirar endavant. Tot això, és clar, en un context de manca absoluta de llibertats en un règim totalitari que provoca la misèria humana i material. Aquesta reflexió també apareixia en certa manera a "La vida de los otros"; la forma com les imposicions del sistema polític acaben afectant allò més íntim de la persona. Les dues amigues decideixen no tornar a parlar mai més del que acaben de fer, abans elles mateixes han de sobreviure en un règim que les ofega, romandre vives després de la mort d'un altre.

Amb tu sé qui sóc

En el darrer llibre de Claudio Magris és Eurídice la que des de la Casa del Repòs ens parla d'Orfeu. És un llibre breu, senzill, però ple de detalls extraordinaris que expliquen la relació íntima entre dues persones que s'han estimat i s'estimen encara, superat el llindar. El fragment que afegeixo aquí sota deixa entreveure probablement una de les millors respostes a la pregunta que ens fèiem amb un amic a Madrid -què esperem d'ella, què et dóna la dona amb qui quan prens un cafè ja no necessites res més -.

"En el fons, quan estàvem junts era l'únic moment que se sentia tranquil i segur, fins i tot del que escrivia, després d'haver-m'ho llegit i d'haver vist als meus ulls -més ben dit, a la teva boca, deia, primer una mica emmuriada, però quan després se't separen lleugerament els llavis, quasi com en un somriure, no encara no, però...- Jo, és clar, clavava estisorades a les seves paraules, perquè ell, exagerat i desmesurat i generós, com sempre ha estat, prodigava paraules a mans plenes i jo les pelava, en llençava la pell, el pinyol i també força carn, si calia. Ell no n'hauria estat capaç, àvid i incontinent i compulsiu com era, però a mi em deixava que el posés a règim i sabia que, si quedava alguna cosa al plat després que jo ho hagués passat tot pel sedàs, era realment alguna cosa bona. Amb tu, deia, a prop teu sé qui sóc i no estic gens malament."

De Claudio Magris, a "Vostè ja ho entendrà".

Històries d'en K. Pantalons blancs

Era a una ciutat del nord, capital de província, i s'hi estaria cinc dies. Aquell breu viatge li feia una il·lusió íntima, perquè significava la culminació d’aquell primer any. També li feia una gràcia especial coincidir amb la C. Primer no li queia massa bé, era un record del passat que hauria preferit esborrar. Però la C era allà i no podia fer-hi res. Tot i això, les últimes setmanes havia parlat més sovint amb ella i hi havia ara una certa complicitat entre tots dos. Li encantava emprenyar-la pel seu accent nordamericà. Ella responia amb un seu somriure plàcid i es prestava a la broma. Cómo se pronuncia entonces? Amb un d’aquells gestos que tant li agraden de les dones intel·ligents; quan juguen a fer-se les tontaines però amb el somriure i la mirada et diuen que són espavilades i se’n foten d’elles mateixes. Ell i la C van creuar el pont per sobre l'autopista de camí cap a l’hotel. L'autostrada di merda va exclamar ella, per la seva ascendència italiana. Ell va pensar en com trobava de tristos aquells ponts oxidats que travessen les perifèries de les grans ciutats. Per a ell eren la viva imatge de la monotonia als barris pobres. I ho va comentar a la C, trobava divertit creuar el pont de la capital del nord amb ella, darrere aquells pantalons blancs immaculats que duia. Una italo-americana vestida impecable a l'autostrada d'una ciutat estranya. La C ho va trobar també divertit, l’autostrada di merda, exacte, i ells dos què hi feien allà, van riure plegats i van tornar més còmplices cap a l’hotel.

Premis a la millor felicitació

Una vegada finalitzat el termini i considerats tots els candidats, el jurat reunit en sessió extraordinària ha decidit premiar les següents felicitacions. En tercer lloc, pel seu sentit de l'humor i perquè ha arribat des d'Irlanda malgrat el jet lag de l'autor pocs minuts abans que acabés el termini oficial, medalla de bronze a l'A:

"Be, ja t'escriure millor des de casa i t'explicare com va tot. Cuida't molt i celebra els 27 que segurament no els tornaras a celebrar en forca temps."

En segon lloc, per la seva contundència verbal, claredat expositiva i perquè l'amenaça explícita serà tinguda en consideració, medalla de plata al G:

"Camarada bolchevique,

El Comite Ejecutor del Soviet Neoyorquino no quiere dejar pasar la ocasion de felicitarlo por su onomastica. Espera que a estas horas de la noche se encuentre borracho y a ser posible en compañia femenina. De no ser asi nos veremos en la obligacion de reprenderlo severamente."

I en primer lloc, el jurat ha decidit atorgar el primer premi a la candidatura presentada per l'expedició de quatre capgrossos reunits a Madrid el darrer cap de setmana. El jurat vol destacar el rigor i la interdisciplinarietat de la felicitació, que ha inclòs des de turrons de Can Miracle fins a inesperats entrebancs amb les closques dels madrilenys.

Per últim, el jurat voldria agrair les felicitacions de tots els participants i assenyalar el notable increment de participació d'aquest any, probablement a causa del fenomen facebook. Així mateix, es reserva el dret d'acceptar les felicitacions dels candidats que vagin tard.

En K

En K sempre havia pensat que havia d'escriure un text començant amb aquesta frase: en K sempre havia pensat que. Ho tenia claríssim. El que no tenia tan clar és en què caram havia pensat sempre en K. Pensava que començant amb aquella frase donaria peu a un text curt ple de força però no sabia com continuar. En K sempre havia pensat que. Així és com sempre pensava que havia de començar. I li semblava un començament brillant. De fet, sabia perfectament que en K era ell mateix, i que utilitzaria aquell principi per anar més enllà, per parlar d'una cosa sense que els altres se n'adonessin gaire que en K era en K. Pensava que els qui ho havien d'entendre ja ho entendrien i que els qui no ho havien d'entendre no ho entendrien. També hi havia els qui ho podien entendre a mitges i els qui més valia que no sabéssin que en K sempre havia pensat que. Per acabar-ho d'adobar últimament en K tenia una preocupació afegida. Si no escrivia d'una vegada el text que havia de començar dient que en K sempre havia pensat que llavors no podia escriure cap altra cosa. S'havia convertit en un veritable maldecap: o escrivia el que sempre havia pensat que o no podia escriure res més. Així de fàcil i de terrible. Hi donava voltes i més voltes i continuava sense saber, però, en què havia pensat sempre en K. Bé, això no és del tot cert, en K pensava que últimament pensava molt en què havia pensat sempre en K, però a més a més tenia una intüició, una cosa que li venia de ben endins i li insinuava de veritat en què havia pensat sempre en K. Pensava que si seguia aquella intüició podria arribar a saber en què carai havia pensat sempre. Però el cas és que no s'atrevia a anar gaire més endins, no acabava de veure-ho clar. Era com entrar en una cova, en la foscor, i no sabia com en podria sortir d'allà tan endins. En K sempre havia pensat que estaria bé poder escriure sense haver de passar per aquella foscor.

Luz de octubre

"El otoño en Madrid es una estación civilizada, en la que uno puede imaginarse que vive en un país menos insensato, un país más habitable que otros, en el que la gente común sabe disfrutar sin meterse con nadie de algunos de los placeres fundamentales de la vida. El de ir al mercado, el de pasearse entre puestos de libros de segunda mano sin mucha prisa y sin buscar nada en particular, el de salir una mañana de domingo a disfrutar del sol de octubre y visitar tranquilamente una exposición, y tal vez luego tomarse una caña con un aperitivo para reponer fuerzas.

En la mañana de domingo las salas de la Fundación March son una romería. Hay gente a la entrada que toma el sol suave de octubre entornando los ojos cerca de la escultura de Chillida. Hay matrimonios de jubilados que acaban de salir de misa y parejas jóvenes que aún guardan un residuo de dulce somnolencia de la cama. Hay padres que empujan carritos de niño y madres ilustradas que aprovechan el domingo para traer a la exposición a sus hijos de diez o doce años, ya muy despiertos a todo, habladores, inquisitivos, con gafas de lectores, que opinan en voz alta y si llega el caso se aburren con la misma franqueza. Dos de ellos miran perplejos una acuarela abstracta de Kandinsky." Antonio Muñoz Molina

A dos temps

Primer temps. Dijous acabem tard, com passa sovint, són les nou tocades i recollim apressats les lectures per la setmana vinent. L’endemà comença el pont i s’imposen unes cerveses abans de tornar a casa. Parlem d’una certa necessitat d’accelerar el doctorat, d’una certa impaciència per acabar els seminaris i definir ja el tema de la tesi. I encara més que això; compartim unes inseguretats i uns anys que van passant i un espera que no siguin en va. Provoco una derivada més a la conversa i trec una de les meves dèries recents: la sensació de no acabar de madurar, d’anar cap enrere fins i tot, exagerant l’argument. No és ben bé això el que vull dir, més aviat és l’afany d’un camí més dòcil, menys incert. Segon temps. El divendres em llevo tard, amb el temps just per retrobar-me amb l’Arrate deu anys després. La vaig conèixer en un curs de piano d’estiu a Tàrrega, ens vam escriure cartes i vaig viatjar a Bermeo, però després li havia perdut completament la pista. És curiós, i alhora gratificant, veure com les persones creixem i canviem però hi ha un fons, una actitud, una gestualitat, que es manté intacta. L’Arrate ara és professora de conservatori, concertista i està casada amb un violinista. Dinem en una tratoria prop de Huertas i ens posem al corrent dels últims anys; resulta que hem fet vides paral·leles i els dos hem viscut a Amsterdam, Londres i Madrid. A mig dinar l’Arrate s’atura i em diu que faig la mateixa cara, que sóc el mateix, però que ara em veu molt més madur, potser massa pel seu gust intueixo que insinua. Vanitats a part, no puc evitar un somriure d’orella a orella; és exactament la conclusió contrària al que parlava el dia abans, i m’encanta que ho digui, de manera que li explico aquesta reflexió a dos temps.

Margarit a Madrid

El poeta i arquitecte Joan Margarit ha visitat avui la llibreria Rafael Alberti de Madrid i ha recitat una breu selecció de poemes del seu darrer llibre “Casa de Misericòrdia”. Ha estat emocionant escoltar els seus versos dits amb veu reposada i greu. La llibreria era plena a vessar i uns quants ens hem quedat a peu dret, observant la silueta de Margarit des de darrere les escales.

Bona part dels poemes els ha recitat en castellà, traduïts per ell mateix, excepte tres o quatre on diria que no ha pogut resistir la necessitat de llegir-los primer en català. Abans de cada poema feia una brevíssima i precisa introducció suficient per anar descobrint els fils conductors de la seva obra: la postguerra i els amors per carta dels seus pares; el naixement i els fills; la traumàtica mort de la seva filla Joana; la llum davant la immensa foscor de la nit; la poesia mateixa com a refugi contra la intempèrie; els viatges i el retorns; el record dels amors passats; la música i els murs de gel i, finalment, també l’amistat. Margarit ha acabat recitant de memòria una Parábola de Machado dedicada al seu amic llibreter.

Com explica ell mateix a l’epíleg “Casa de Misericòrida” és fruit del neguit “cuando uno se pone a pensar en la dureza que puede llegar a alcanzar la vida de las personas y en los pocos recursos que tenemos para hacer frente a todo tipo de pérdidas y fracasos”. La poesia de Margarit desborda identificació vital, amb les ferides al descobert –“No-res en el nord gèlid de l’agulla”-, però malgrat tot conserva una càlida distància i fins i tot una certa esperança fonamentada en l’experiència viscuda –“Hi ha un home dret davant la dàrsena. Després del temporal, assumides les pèrdues i ja amarrats els grans dolors erràtics, el millor lloc per esperar és el port”-. Al marxar l’home que davant meu comprava l’edició bilingüe li ha comentat al llibreter “muy bien eh, es espléndido este tipo”.

Visca la cançó

Per acompanyar aquests dies més aviat tristois ha estat una sort descobrir el nou disc de la Maria del Mar Bonet. Jo de vosaltres correria a comprar-lo. No paro d'escoltar una vegada i una altra "Per una cançó", "L'exèrcit"...

Una literatura

A les cinc d'una freda matinada,

en Pla, sis anys abans de néixer jo,

obria la finestra per sentir

el primer rossinyol.

Semblava esvair-se fatigada

cada estrella, va escriure.

Jo només era part de la fosca,

però avui, en llegir-ho, m'ha corprès,

com si fos evocant algun record.

Avui és ell qui deu callar en la nit

mentre camino per la seva prosa,

que serà un dia per a mi

l'única geografia,

un lloc com una pàtria, una gent

i fins i tot una literatura.

Joan Margarit

Sexe i llibertat

Ahir a la nit vaig llegir "L'animal moribund", de Philip Roth, una petita joia de llibre. És una novel·la descarnada, escrita sense masses miraments, però a la vegada amb una càrrega de profunditat i reflexió demolidora. Aparentment es tracta d'una història sobre el desig sexual d'un professor universitari de més de seixanta anys amb una de les seves ex-alumnes. De fet, però, aquesta només és la trama que permet a Roth escriure una potentíssima reflexió sobre el conflicte entre llibertat i responsabilitat en les relacions personals més íntimes.

El protagonista és un conegut crític literari que s'ho fa venir bé per després de cada curs endur-se'n alguna de les seves càndides alumnes al llit. Una de les seves víctimes és la Consuela, una amazona d'origen cubà, d'una bellesa imponent. El professor és un ferm partidari de defensar a ultrança la seva llibertat, de no mantenir lligams amb ningú. Amb el seu amic íntim, un poeta irredempt, comparteixen el mateix credo: "la dependència és perniciosa, i és sempre enemiga teva. Què en diu Joseph Conrad? Qui crea un lligam està acabat". I el sexe és pel professor la culminació de la seva llibertat, la satisfacció del seu desig insaciable.

Paradoxalment, però, el professor acaba atrapat en els mars de la seva pròpia gelosia i sent dominat per la Consuela. Ell, que era el dominador, després d'una mossegada terrible en l'acte sexual més ferotge passa a ser el dominat i dependent respecte l'altre. El vell professor, amant de la revolució i alliberament sexual dels 6o's, arrogant i cínic quan convé per defensar-se dels embats de la vida, cau ara en una teranyina insuportable. A més, Roth ens regala unes pàgines magistrals sobre la relació d'aquest professor amb el seu fill, les càrregues de culpa i responsabilitat, i el retrat d'una mort plena de vida, la del seu amic poeta.

Roth sembla voler celebrar la vida, amb totes les passions irreprimibles, però amb una nota d'alerta; mai podem defugir del tot l'altre, la responsabilitat envers l'altre, perquè l'empatia sovint acaba tenint tanta o més força, encara que sigui imposada a cops per la vida mateixa, que qualsevol altre de les passions.

A l'Almirall

Dies i dies IV: f 1 [ generalment en pl ] INDUM 1 Peça exterior de vestir, especialment de la dona, que va de la cintura en avall cobrint conjuntament les cames o part d'elles.

Velles i noves webs

Avui ha vingut a casa i, per fi, ha posat al dia i fa públic el seu blog, que ja era hora. Mentrestant l'altre també ha posat al dia Valors.

Detalls de la parra

Les vides a Eminönü

Ens asseiem als bancs de la llarga plaça que hi ha al costat d'Eminönü; l'embarcador just davant del Pont de Galata. Després de tot un dia caminant ens ve de gust resposar i veure l'espectacle de la gent que fa vida i creua la plaça. En tot viatge hi ha sempre aquella espai ideal per aturar-s'hi una estona llarga, escriure postals, o senzillament deixar-hi passar el temps. Eminönü és aquest lloc; la posta de sol a darrera hora de la tarda, el bullici de gent amunt i avall i la mesquita de Yeni Camii al fons el converteixen en un suggestiu escenari. Com si assistissim a una pel·lícula, anem descobrint personatges i encuriosits comencem a imaginar més enllà del que veiem pròpiament; com seran les seves vides, d'on venen i on van, a qui esperen o a qui busquen, què desitgen fins i tot, les persones de la plaça.

El pare seu al banc de la dreta, té una parella jove al costat que tant podrien ser turcs com estrangers, jo en canvi he segut a l'altre banc, amb un home de mitjana edat. Al davant hi tenim un nombrós grup de dones amb mocador, algunes amb bosses de la compra del mercat, i sembla que esperen acabar de reunir-se totes per marxar. Em fixo en una jove turca que es dirigeix cap a una parada improvisada on un senyor gran ven encenedors i tabac. Malgrat portar el mocador, vesteix una ajustada faldilla taronja mandarina i camina amb altivesa. Mentrestant la parella que el pare té el costat li pregunten d'on és, ells són turcs. Segueixen conversant però jo continuo admirant la plaça. Uns metres més enllà un jove turista, m'imagino que és anglès, persegueix un venedor de banderes gegants amb la imatge d'Ataturk per fotografiar-lo. La seva nòvia, que és rossa i porta un bonic vestit de color beix, espera que l'altre acabi i es pentina mirant-se de reüll als miralls d'un cotxe mal aparcat. Entretant em fixo en el meu company de banc, l'home de mitjana edat, dubto si és un miron com nosaltres o un poeta que ha vingut a buscar inspiració entre tant moviment. El noi anglès li vol ensenyar ara les fotos que acaba de fer, però la seva nòvia enfadada de tant esperar li fa mala cara i camina decidida cap a la mesquita.

Ara la jove sexy de la faldilla taronja parla per telèfon a les cabines, amb les cames creuades, i de tant en tant es gira cap a la plaça. No sé si és que espera algú o és que vol tenir-ho tot controlat. Tot aquest temps, però, el nen encarregat del carretó vermell no ha deixat de torrar panotxes i vendre-les a tothom qui passava. Més enllà una parella turca, deuen voltar els trenta anys, discuteixen gestualment, ella fa aquell posat universal de no escoltar i marxar empipada, l'home sembla que intenta donar-li explicacions i la segueix. De cop i volta la dona gira i van a la parada de fruits secs -tanta discussió per quatre pistatxos em pregunto-. A prop nostre creuen ràpidament quatre noies rialleres parlant castellà, no sé perquè m'imagino que són valencianes. És estrany, penso, tant elles com jo som turistes però en aquell moment per a mi no són res més que uns altres personatges, i m'intriga saber cap a on deuen dirigir-se tant decidides. Finalment ens aixequem per marxar, la noia de la faldilla taronja segueix a la cabina, i ara som nosaltres els qui ens convertim també en personatges de la plaça.

Istanbul en blanc i negre

"Para comprender mejor ese ambiente en blanco y negro recreado una y otra vez, que acentúa el sentimiento de amargura inherente a la ciudad y que es compartido por todos los estambulíes como un destino común, hay que venir a Estambul en avión desde una rica ciudad de Occidente y sumergirse de inmediato en las atestadas calles, o ir un día de invierno al puente de Gálata, el corazón de la ciudad, y ver cómo la multitud pasa por allí con una ropa de colores indistinguibles, descolorida, gris, sombría."

Orhan Pamuk a Estambul: Ciudad y recuerdos.

A la riba del Corn d'Or

Minaret de Santa Sofia

Pescant des del Pont de Galata

Al vaixell camí de Eyup

Posta de sol a Eminönü

Família a Yeni Camii

Carretó de panotxes

El moll de Haliç

Dones al vaixell

L'hora de la pregària del divendres

El Corn d'Or i la Süleymaniye Camii

El pare escriu aquí unes primeres impressions del viatge.

El PSOE no és federalista

Finalment el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, ha impedit la formació d'un nou govern de canvi i progrés a Navarra. És una vergonya que l'Executiva Federal no hagi escoltat les raons dels socialistes navarresos i hagi coartat les esperances d'una majoria d'esquerres. El PSOE atorga així el govern a UPN, la marca del PP a Navarra, fins i tot quan ells mateixos havien reconegut que les condicions que Miguel Sanz exigia per formar govern en minoria eren inacceptables. La proposta d'un pacte de govern d'esquerres ja l'havia realitzat en el seu moment l'executiva regional del PSN el passat 5 de juliol. Són per tant inadmissibles les quiexes i les cares de sorpresa dels socialistes de Madrid -alguns s'atrevien ahir des de Ferraz a qualificar-ho "d'órdago-". Només des del desconeixement de quins són els sentiments majoritaris dels socialistes navarresos són possibles aquestes actituds.

Aquest lamentable episodi confirma que el PSOE no és un veritable partit federalista i que està mancat d'un discurs territorial coherent, clar i rotund. Són ben clars els motius que condueixen el PSOE a aquesta decisió; les eleccions generals d'aquí a 7 mesos i la por que el PP utilitzi el pacte amb Nafarroa Bai com a arma electoral. La decisió només és comprensible, per tant, des de la lògica madrilenya. Ara bé, l'aplicació d'aquesta lògica indiferent i ignorant respecte els territoris seria inacceptable si el PSOE tingués un discurs federalista real, que respectés l'autonomia de les decisions de les seves executives regionals. Fa un temps va semblar que el PSOE s'acostava a certes tesis federalitzants, amb el Document de Santillana i el parlar de l'Espanya Plural, la decisió d'avui, però, posa molt en dubte aquells tebis moviments.

Espero que el PSC prengui bona nota de la decisió d'avui de l'Executiva Federal del seu partit homòleg. Afortunadament, malgrat que a alguns a Ferraz també els costa acceptar-ho, el PSC és un partit autònom segons els seus estatuts i el sectretari d'organització del PSOE no hauria pogut fer el mateix amb el Tripartit català que amb el pacte PSN-NaBai-IU. Malgrat això, són molt poc esperançadores aquestes decisions del PSOE i no fan sinó reviure els desitjos que el PSC disposi d'un grup propi al Congrés. És una llàstima que aquesta reclamació aparegui només els estius, com si fos un desig només verbalitzable quan tothom està mig de vacances. És obvi que si el PSOE està mancat d'un veritable discus federal el PSC haurà d'assumir les seves responsabilitats i continuar apretant amb un discurs catalanista i federalista amb més força que mai. I és que amb això dels "fets i no paraules" no es va enlloc, és una estupidesa política, la política es fa també i molt fonamentalment des de la construcció d'un discurs d'idees força coherent i il·lusionador.

i 15!

El pare ho descriu com una descàrrega, i efectivament això és el Desvetllament; una massa de cossos ballant al ritme de la banda i comptant fins a 15 una vegada i una altra. Els segons just abans que comenci, quan els gegants surten davant l'Ajuntament, la gent aplaudeix, apareix per fi en Robafaves i sonen les primeres notes de la banda són per mi els millors de les Santes. Una emoció se'm desborda per dins en aquells instants. El pare oblida, però, la importància de la figura majestàtica i imponent d'en Robafaves. La seva expressió adusta, la capa voleiant i el seu gest seriós exerceixen un encanteri sobre els centenars de cossos que dansen als seus peus. Sóc poc donat a les adulacions però he de confessar que en Robafaves atrau la meva veneració més profunda la nit del 25 de juliol. Som més d'un els qui aquesta nit retem culte a la seva presència talment una figura sagrada. Aixequem les mans i ens dirigim cap a ell invocant un any més la seva força i la seva protecció. Com si tal vegada ens hagués d'oferir alguna pista que no hem sabut trobar nosaltres sols. En aquell moment ell encarna l'alegria conjunta, el retrobament amb amics i coneguts, el desprendre's d'un mateix, i també el pas del temps, perquè any rere any la mateixa cerimònia es repeteix. L'esquena suada i els peus trepitjats no impedeixen que la festa i la massa t'atrapin en un enbogit deslliurament col·lectiu. Ell es converteix en el nostre guia i nosaltres, que l'hem coronat Rei de la festa, en els seus servidors, tots per igual. Un iman poderós, una atracció brutal, entre l'individu i la massa, la massa i en Robafaves. És un fantàstic misteri d'estiu, vaja.

Festa

Aquesta foto m'agrada, més encara després de la serietat del post anterior. És la mafia marchiana, per si en teníeu algun dubte, a la festa de despedida del Zalinho.

Knowing someone

Quan era a Amsterdam fent un Erasmus els pares em van venir a visitar i recordo que mon pare es va fixar en un grafiti. Deia alguna cosa així com "Knowing someone is always a fight", o almenys aquestes són les paraules que se'm van gravar: conèixer algú és sempre una batalla. Llavors no li vaig donar la menor importància, coses d'adolescents vaig pensar, en canvi el pare va quedar-se rumiant la frase i en va fer algun elogi fins i tot. Amb els anys i a poc a poc he anat copsant la complexitat i la veritat d'aquell grafiti. L'altre dia la vaig tornar a pensar quan sopava amb un parell d'amics; i és ben bé com un anell al dit a tot el que he parlat amb diferents persones aquesta setmana que ha estat de catarsi col·lectiva.

En un dels extrems, quan desconeixem totalment algú, tendim a construir primeres idees sovint falses, guiades per apriorismes. No és cap secret fins a quin punt aquestes primeres impressions acostumen a ser esbiaixades. Encara que són molts els qui s'atribueixen dots especials per detectar bondats i maldats des d'un primer moment -a tothom agrada pensar així-. En qualsevol cas això no em sembla particularment interessant, allò realment frepant és constatar amb quina facilitat obviem infinituds d'altres possibles característiques i en tenim prou amb una sola explicació que ràpidament fem vàlida i omnipresent. La primera batalla diria que la perdem no només per construir apriorismes defensius erronis sinó també per actuar amb una absoluta ceguesa i orgull al no recordar l'existència dels políedres.

A l'extrem contrari, quan coneixem bé una persona -si és que això és possible- quan fins i tot n'estimem els seus límits, la darrera batalla la podem perdre per anticipar i entendre cadascun dels seus gestos i així acabar acceptant-ho gairebé tot. Un altre moment interessant, en algun punt mig, és el del vertigen; quan de cop i volta dubtem de tot i contra tot d'aquella persona que crèiem conèixer. Els puntals són qüestionats i per primera vegada imaginem el seu comportament guiat per motivacions latents menys decoroses. Alguns moments d'un ball de bastons que van omplint de sentit aquell grafiti d'Amsterdam. I sí, és cert, ni sé molt bé què vol dir ni es tracta de guanyar i perdre batalles, ja ens entenem.

Against the liquid life o el bolado blanc

"Diu el tòpic progre que el nacionalisme (digueu-ne provincianisme o localisme, si voleu) se't passa viatjant. Potser sí. És a dir, vull creure que sí. Però per poc que hagis viatjat el que saps segur és que, tant com això, del que el viatge guareix és del cosmopolitisme, de l'universalisme, del bolado blanc i apegalós de dir-te ciutadà del món."
Jaume Subirana

"Para qué otra cosa, si no, son el reacondicionamiento, la renovación, el reciclaje, la puesta a punto y la reconstitución imparables, compulsivas y obsesivas de la identidad? (...) La vida líquida es una vida devoradora. (...) Para librarnos del bochorno de quedarnos rezagados, de cargar con algo con lo que nadie más querría verse, de que nos sorprendan desprevenidos, de perder el tren del progreso en lugar de subirnos a él, debemos recordar que (la vida líquida) nos pide vigilancia, no lealtad. En el mundo moderno líquido, la lealtad es motivo de vergüenza, no de orgullo".
Zygmunt Bauman, a "Vida Líquida"

Hortaleza

Nathan Zuckerman recordà llavors el que no hauria d'haver oblidat mai: Ana Frank no era una invenció seva. Ell podia imaginar tantes situacions i tants idil·lis com volgués, però el pes de la realitat era allà, de cos present. Com en aquella cita de Henry James: "trabajamos en la oscuridad: hacemos lo que podemos; damos lo que tenemos. Nuestra duda es nuestra pasión, y nuestra pasión es nuestra tarea. El resto es la locura del arte".

Días extraños

Foto: Central Park, NY

Llego media hora antes que abran la Feria. No sé muy bien qué hacer y al final decido sentarme en un banco. Dejo el periódico a un lado. La tarde empieza a ser abrasadora. He estado muy pocas veces en el Retiro. Qué raro pienso, con lo que me gustan los parques. De las cuatro o cinco veces, un par acompañado de mujeres. Dejo que el sol me queme unos minutos. Un vagabundo está sentado enfrente mío, en la sombra. Cierro los ojos e intento parar de pensar. Dentro de pocos días el calor será ya insoportable, pero ahora me gusta sentirlo. Recuerdo cuando hace un par de años, por estas mismas fechas, nos sentamos en Russell Square, con el mismo calor de principios de verano. Las sonrisas de las mujeres en los parques son pequeñísimos regalos de los dioses. Aún así, no puedo evitarlo, en cualquiera de ellos dejo siempre una parte de mi mente en blanco. Este verano pasado, en Central Park, tardé más de media hora en comer una manzana mientras escuchaba un tipo que cantaba con una guitarra. Nadia me hizo unas fotos divertidas aquel día. Hoy en cambio Madrid me rehúye. Me llaman y respondo que estoy mirando libros cuando en realidad todavía estoy en el banco.

Tom Waits - On the Nickel

Cireres

Són les cinc de la tarda i ell és a l'andana de l'estació, esperant el tren, el tren de sempre. Aquest cop, però, no mira despreocupat cap a Barcelona sinó amb neguit cap al nord. El tren s'atura i veu com ella treu el cap des del primer vagó; li fa un gest amb la mà mentre el vent fa voleiar els seus cavells rossos. Ell intueix el somriure d'ella, puja al tren una porta endarrere i es dirigeix ràpidament cap a trobar-la. Ella vesteix una camisa negra estiuenca i està guapíssima, ell s'atabala i li diu qualsevol cosa. El tren avança per la línia de la costa i bufa el vent. Les onades són encrespades. Ell duu una bossa plena de cireres que són per a ella, però espera un millor moment per menjar-les plegats.

Clau perduda

Memòria reposada, tants anys
als bancs de pedra i rosers baixos.
La clau és perduda. El camí finit.
Prop del marge els fills abracen,
els germans recorden, tots els camps treballats.
Una finestra oberta ja per sempre,
seràs d’ara endavant.

Tiet Miquel

Ens vam dir adéu per últim cop el diumenge de Pasqua. Llavors em vaig acostar a l'habitació del darrere on t'havies refugiat a veure el bàsquet amb en Bernat. Tot i que tenia l'esperança de tornar-te a veure, sabia que molt probablement aquella seria la darrera vegada. A mi se'm va fer un nus a la gola, però tu, amb aquell teu gest tan proper, em vas acomiadar amb naturalitat. Dilluns passat, però, el pare m'explicava que la mort es precipitava, i que et dirigies ja amb molta dificultat als qui t'envoltaven. Tu que sempre havies tingut un gest d'empatia cap a tothom qui se t'apropava. Ara recorreré el cels entre Madrid i Barcelona, i recordaré de ben segur tants dissabtes a la tarda i Sant Esteves a casa vostra. I amb una mica de sort sentiré encara el teu acompanyar, reposat i amic, que tants bons moments ha donat a una família que avui plora la teva absència. Descansa en pau, tiet.

Mestres a l'Ajuntament

La Conxita a l'Escola Rocafonda el juny de 1994

Després d'un parell de mesos a Madrid he arribat a Mataró per passar-hi la Setmana Santa. És difícil defugir l'ambient de pre-campanya municipal que ja es respira a la ciutat. Com que fa dies que no escric de política, i de fet he escrit ben poc de política local en aquest espai, avui em ve de gust esplaiar-me i dir-hi la meva. La meva que, com sempre, serà una veu més aviat heterodoxa: aquesta vegada vull parlar a favor de dos mestres que tant de bo governin la ciutat a partir del juny vinent.

Les curiositats i xafarderies giren aquests dies al voltant de la confecció de les llistes dels diferents partits. Sigui dit d'entrada, no me n'amago, que votaré en Baron. Fins i tot penso donar-li suport explícit adherint-me a la plataforma que recolzarà la seva candidatura. En Baron mereix la meva confiança, no només per simpatia cap al projecte polític que ell representa, sinó perquè ha estat un alcalde excel·lent fins a dia d’avui. L'única cosa que se m'acudeix criticar-li és un cert rampell populista que mostra a vegades. Potser perquè amb el merder de les zones blaves fa uns anys va tirar pel dret i el van acusar de no escoltar prou. O potser perquè en Mas, l'anterior alcalde, era especialment resolutiu malgrat tingués gent enfrontada. En qualsevol cas, en Baron és un treballador infatigable que coneix Mataró com pocs, és a dir que estic content de fer-li la pilota; és una sort tenir-lo al capdavant de la ciutat.

De fet, em vaig empadronar de nou a Mataró, després d'estar inscrit com a resident a Londres, per poder votar tranquil·lament des de casa el dia de les municipals –i no fer-me lios tremendos votant per correu com a les catalanes-. A més, em feia il·lusió poder dipositar un vot plenament convençut. Ara bé, em sap greu haver d’afirmar que el meu vot ja no el faré del tot satisfet. No voldria ser injust, però em temo que la llista d’en Baron i en Bassas és certament fluixota. Ells sabran quins són els equilibris interns que s’han hagut de superar. I alerta, amb això no vull dir que no m’agradi que gent jove vagi a llistes, tot el contrari, senzillament em carreguen les endogàmies i els qui explícitament pretenen fer de la vida política un modus vivendi.

En canvi, pel que sí que estic molt satisfet és per la notícia que la Conxita Calvo serà la número dos d’Iniciativa. No sé qui l’haurà convençuda, però que gent com ella entri a l’Ajuntament serà una notícia esplèndida. La Conxita va ser mestra meva a l’escola Rocafonda i en tinc un molt bon record. A la pista de bàsquet de l’escola, darrere el títol que ens van donar l’últim dia, m’hi va escriure unes paraules que no he oblidat: “Davant teu hi ha un univers de possibilitats. Segueix com ara”. És una dona amb caràcter i un contraexemlpe perfecte al mal de fer de la política un modus vivendi. A més, continuarà amb la tradició de mestres que s’han incorporat a l’Ajuntament –des d’en Toni Segarra, en Pep Illa, la Pilar Gonzàlez, en Remigi Herrero o el mateix Baron entre altres-. En Baron i ella es poden entendre bé a l’hora de governar. Per altra part, però, és una pena que a ICV s’hagi barrat el pas al sector jove emergent del partit que encapçalaven l’amic Jordi Merino, en Guillen i d'altres.

L'últim concert

Quan ha tocat el País Petit he pujat encara més el volum i he començat a cantar amb ell a tot drap. És la cançó que toco sempre el piano quan torno a casa a Mataró. Perquè forma part del meu imaginari més íntim, com tantes d'altres seves. Ha estat llavors quan el veí d'Hortaleza, aquí a Madrid, s'ha sulfurat i ha començat a donar cops a la paret. Però el somriure i l'emoció de Llach podien amb tot. Se m'han negat els ulls.

De polleguera

La Cris i la Nadia em passen un nou meme (petons a les dues, guapes!). Aquesta vegada es tracta d'explicar cinc coses quotidianes que et treguin de polleguera. Hi he estat pensant una mica i he arribat a les següents conclusions:

1. No suporto quan algú parla amb la primera persona del plural i m'inclou en el seu mateix sac. Allò tan usual de dir "és que nosaltres els de...", o "clar, però és que nosaltres..". De cap de les maneres: hi ha alguna neurona individualista que se m'activa automàticament contra aquest tipus d'afirmacions. Potser en altres circumstàncies estaria d'acord amb el que vol dir l'altre, però quan em veig dins un nosaltres gratuït sempre penso: "parla per tu i no m'utilitzis a mi, què saps tu del que jo penso!".

2. Deu anar relacionat amb el punt d'abans, perquè el cas és que no m'agraden gens les actituds paternalistes. Mai m'ha agradat que em diguin com haig de fer les coses. A l'escola, de ben petit, vaig muntar una rebequeria de les grosses: em volien fer pintar un dibuix amb llapissos de colors i no en tenia ganes. Aquell dia vaig acabar donant patades a la motxilla. A l'Institut una professora de català que anava de col·lega amb els alumnes pretenia fer-nos escriure sobre "el mar". Tampoc en tenia ganes i li vaig entregar un estirabot qualsevol. Des de llavors no ens vam entendre mai.

3. Sóc força fonamentalista a l'hora d'escriure i parlar el català. Em costa molt passar-me al castellà, em piten les orelles quan algú pronuncia malament les neutres i obertes als "què's" i als "però's", i ja ni parlar-ne de rebre missatges escrits amb k's d'adolescent anarquista i plens de faltes d'ortografia. Curiosament, però, no em puc permetre aquest luxe amb altres llengües perquè he arribat a la conclusió que no tinc habilitats per ser políglota. A Madrid estic millorant la fluïdesa del castellà, però sovint em corregeixen errors i a les presentacions parlo una estranya barreja de català, castellà i anglès dita "catspanglish". Contradicció forta, ho reconec, que sigui primmirat amb el català i despreocupat amb les altres.

4. No m'agrada ni anar al supermercat ni cuinar. Si puc i vaig bé de diners m'agrada sortir a dinar o sopar fora. No pot ser sempre, és clar, i a més a més no seria saludable manjar fora dia sí dia també, però passar-me més de mitja hora a la cuina preparant alguna cosa ho considero una pèrdua de temps. Potser és que em fa respecte i enveja el no saber cuinar un bon sufregit? No ho sé, però m'exaspera tot el procés, el trobo massa llarg com per després polir-s'ho tot tan ràpidament. Allò més sofisticat que sé cuinar és una truita de patates gegant d'onze ous i tres dits de gruix.

5. I per últim, diré que hi ha alguns trets de caràcter que m'atabalen força: l'afany de protagonisme i la voluntat d'impartir justícia a tort i a dret. Aquí se'm dispara altra vegada algun mecanisme neuronal que em fa difícil no portar la contrària, encara que sigui mentalment, a les categories que estableix el rei Salomó de torn. No sóc un beneït i com a tothom m'agrada xafardejar sobre els demés. Acostumo a xocar, però, contra aquells que pretenen passar per damunt meu havent impartit doctrina, per dir-ho d'una manera una mica bèstia. Potser és que em surt altra vegada la vena irredempt, però normalment me n'ocupo jo mateix de pensar el que trobo bé i el que trobo malament.

Bé, i ara que ja he buidat el pap, passo el meme, per si volen fer-ho ells també, als següents amics: a l'Arnau, que està a Chicago escrivint un research proposal i potser això l'ajuda a perdre una mica més el temps, al Juególogo, que em maleirà els ossos però en el fons li encantarà escriure-ho, a la Marta Seiz, que ja és hora que comenci el blog d'una vegada, al Juanan, que darrerament té el bloc molt aturat, i ne'n Joan Safont, perquè em fa gràcia veure què dirà.

Yo amo los mundos sutiles

Actituds

D'acord, avui escriurem a raig. Perquè els millors escrits són els que són sincers amb la pròpia experiència. Potser sí; hi ha un valor en el no cohibir-se, en dir allò que no ens atrevim a dir. Els més íntims ho entendreu gairebé tot, els que no tant us haureu d'imaginar mitges veritats i mitges mentides, i els que ho llegiu de passada no entendreu gairebé res. Forma part del joc no? Doncs bé, avui voldria alçar un crit contra la mediocritat. Em costa molt escriure en contra d'alguna cosa, els que em coneixeu ja ho sabeu, no ho dic només per vanitat. Però és ben bé així: em costa molt carregar-me algú o alguna cosa. M'agrada fer sempre dobles lectures.

Avui, però, em ve de gust esplaiar-me amb la mediocritat. La mediocritat entesa no com les limitacions que tots patim, sinó com una falta de generositat amb un mateix i cap als altres. No sé si m’explico, el que vull dir té alguna cosa de republicana, de solidaritat i de confiança en la persona. Aquesta afirmació de Stuart Mill al seu “On Liberty” ho resumeix molt bé en una afirmació esplèndida: “Els éssers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, així com estímuls per a escollir entre l’un i l’altre. S’haurien d’esperonar tothora a incrementar l’exercici de les seves facultats superiors i acréixer la direcció de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants.”

Hi ha gent que s'ho treballa i intenta fer el seu propi camí contra totes les facilitats i dificultats. Hi ha qui somnia un demà lliure i just per ell mateix i pels altres. En canvi hi ha qui es conforma amb actituds plenament acomodatícies. I que consti que ara mateix mentre escric encara tinc els meus dubtes: no serà que la resignació és l’única alternativa per a molts? No ho sé. No sé respondre adequadament aquesta pregunta. Però el cas és que tinc la sort de veure com amics batallen contra la mediocritat i s'enfronten als seus projectes. I repeteixo, no estic parlant d'oportunitats aquí, sinó d'actituds. Sóc ben conscient que no tothom disposa de les mateixes oportunitats. Em temo, però, que he començat volent parlar d'una cosa i he acabat parlant-ne d'una altra.

Das Leben der anderen

Das Leben der anderen, "La vida de los otros", és una excel·lent pel·lícula. El film ens mostra les misèries del socialisme real durant les acabelles del règim a l'Alemanya de l'Est els anys 80's. Anys durant els quals l'Stasi, la terrible agència de seguretat de l'Estat, va practicar incomptables injustícies en nom de la utopia. Una utopia que en realitat no era res més que una màquina burocràtica de repressió. Una màquina que actuava directament contra la llibertat de pensament; la llibertat de ser. La història del Christa, l'actriu de teatre detinguda per l'Stasi, és d'una crueltat sense límits: quan l'Estat actua contra la pròpia fragilitat de la persona. Malgrat tot, i potser a diferèncai de Babel, la pel·lícula deixa una porta oberta a l'esperança: al final encara podem confiar en aquesta "Sonata per a un home bo". Aquest himne a HGW XX/7.

Conversar

[s. XIV; del ll. conversari 'viure amb companyia, tractar amb algú']

v intr 1. Entretenir-se enraonant dues persones o més. Vam conversar un parell d'hores.

2. TÀCT Fer una conversió.

Bologna la rossa

Firenze

Babel

Vinc de veure Babel, del director mexicà Alejandro González Inárritu. La pel·lícula m'ha agradat, i fins i tot diria més: m'ha impactat. Encara que amb algun "però" que ara després explicaré. En l'escena en què l'helicòpter s'emporta la turista nordamericana ferida de bala se m'han negat els ulls. Potser és que estic tou, o que sóc un tou, però al veure com l'helicòpter s'enlairava he pensat que malauradament hi ha vides que mobilitzen més recursos que d'altres. La pel·lícula aconsegueix construir un mosaic de diferents móns entrellaçats entre si en una sola història. Amb diàlegs exactes i escenes cuidades arribem fins a l'arrel de cadascun dels personatges que configuren aquest colpidor retaule. La majoria d'elles són persones desemparades; l'adolascent japonesa sordmuda i solitària, la mainadera mexicana viuda i entregada, o el mateix matrimoni nordamericà escindit per la por i la culpa d'un fill mort. En aquest sentit la pel·lícula és excel·lent i emocionant.

L'única recança potser és aquest cert pessimisme que destil·la el film. El guió es construeix a partir d'una notícia unificadora que recorre totes les televisions globals: una turista ha estat disparada en un atemptat terrorista. Des d'aquest punt de partida la pel·lícula posa el dit a la llaga en la por d'occident; el seu individualisme i malfiança en un món interdependent. La brutalitat de la policia nordamericana a la frontera mexicana és la mateixa que la de la policia marroquina a l'hora de cercar els presumptes terroristes. Les fronteres són línes divisòries que només poden travessar-se amb el passaport en regle o amb un helicòpter d'urgència. La primera reacció és sempre de por i temença vers l'altre: el que és diferent. Són ben pocs els elements de complementarietat, de solidaritat; tan sols l'àvia marroquina que fa fumar haixix a la dona ferida per calmar-li el dolor o el guia marroquí que rebutja els dolars nordamericans per l'ajuda prestada. Sembla doncs que el film no deixa gaires portes obertes a l'esperança col·lectiva.

No vull menysvalorar en cap cas el drama de la immigració, que és present amb tota la seva cruesa a la frontera de mexicana, a l'Estret o en tants altres llocs. Ni tampoc el creixent individualisme i solitud de societats com la japonesa, encara que aquesta és potser la història més deslligada del tronc central de la pel·lícula. Dit sigui de passada que una de les coses que m'atrau més de Japó i les meves ganes de visitar-lo és comprovar aquests paisatges de grans ciutats que se'ns presenten estèrils, acumulades i tecnificades. Però de veritat hi ha tan poques raons per a l'esperança col·lectiva -global si voleu-? Realment aquest món interdependent només aporta solitud, por i desconfiança? A Londres vaig escoltar com el sociòleg Anthony Giddens ens advertia que cada generació ha pensat sempre que vivia en el pitjor moment de la història: el més insegur i el més terrible de tots. És innegable que la globalització, o deixem-ho en la simple interrelació, pot provocar enfrontaments o l'explicitació d'injustícies frepants. Però, per altra part, també pot ser, i de fet ja és i convé que ho sigui encara més, una font d'oportunitats i noves solidaritats.

La bellesa

Hi ha qui diu que la bellesa s’ha de mantenir resguardada de tota violació, de tota impuresa. Perquè si la bellesa és corrompuda aleshores deixa de ser bellesa. Per contra, hi ha qui diu que la bellesa ha de ser dominada: aconseguida i vulnerada. Charles Bukowski, per exemple, no va saciar-se mai de la seva set immisericorde de posseir dones, quantes més millors, sabent apreciar la seva bellesa espontània, però usant-les una després de l’altra. No fa gaires dies uns amics em preguntaven què és el que desitjaria més en aquests moments. En comptes de respondre un contundent anar-me’n al llit amb ella vaig respondre un tímid anar-me’n al teatre amb ella. La meva resposta els va sorprendre i d’alguna manera no la van acceptar. De fet, la resposta continua sorprenent-me a mi mateix: efectivament el meu desig immediat es veuria satisfet amb un sol gest compartit. No se’m desperta encara la voluntat més agressiva de dominació, de possessió, de batalla final. En canvi, però, sí que m’atrau la idea de descobrir el seu cos a poc a poc. Imaigno com seria de bonic acariciar amb els dits, lentament, la seva esquena nua i tot seguit besar-la tímidament. Només faltaria, no sóc tan ingenu, sé que després de les carícies se’m posaria dura i seria inevitable el desig de penetració. Però el cas és que ara mateix no em passa encara. Enamorat de l’ideal no vull ja tot d’una dominar-lo; sinó abans compartir una estona de cel.

Dies i dies II

Ella ha penjat una fotografia maquíssima. Així que, per què no, com a rèplica penjo aquesta altra. De quan l’esvelta cuixa desafia els soldats revoltats; el marbre és camp de batalla i la mà última frontera, del vèrtex de la pau. Al pati del MOMA.

Carla Bruni: No Promises

At Last the Secret is Out

At last the secret is out,

as it always must come in the end,

the delicious story is ripe to tell

to tell to the intimate friend;

over the tea-cups and into

the square the tongues has its desire;

still waters run deep, my dear,

there's never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,

behind the ghost on the links,

behind the lady who dances

and the man who madly drinks,

under the look of fatigue

the attack of migraine and the sigh

there is always another story,

there is more than meets the eye.

For the clear voice suddenly singing,

high up in the convent wall,

the scent of the elder bushes,

the sporting prints in the hall,

the croquet matches in summer,

the handshake, the cough, the kiss,

there is always a wicked secret,

a private reason for this.

Poema de W.H. Auden musicat per Carla Bruni al seu últim disc.

Quadres II: L'encegament

"Una llum pura cau sobre Samsó des de fora del grup, on es compon l'acció. És impossible apartar-ne la mirada, aquest encegament encara no és ceguesa, ho esdevindrà tot seguit, i no té esperances ni consideració d'indulgència. Vol ser vist, i el qui l'hagi vist sap què és encegar uns ulls, i el veu pertot. A la pintura hi ha un altre parell d'ulls que queden mirant-se l'encegament i no renuncien a acabar-lo de veure: són els ulls de Dalila fugint corrents, triomfant, a una mà les tisores, a l'altra els cabells tallats de Samsó. Té por d'aquell els cabells del qual sosté? Vol salvar-se davant d'aquell ull, mentre encara el tingui? Tomba la mirada cap a ell, a la seva cara hi ha odi i impaciència assassina, i sobre aquesta cau tanta llum com sobre la de la l'encegat. La boca de Dalila és mig oberta: "Samsó, els filisteus sobre teu!", acaba de cridar".

Fragment de "La torxa a l'orella", segon volum de l'autobiografia d'Elias Canetti. El quadre és L'encegament de Samsó de Rembrandt.

Quadres I: La dona

"La dona és el paradís en tant que és la nit, que és obscura i indesxifrable; és la sortida (perversa) que la vida ofereix als qui tenen terror al tedi. La dona omple el nostre buit dels seus capritxos, la seva frivolitat mata el nostre avorriment."

Notes escrites per Enric Vila de Cioran i el llibre "El Ocaso del Pensamiento". El quadre és Seductive Girl de Roy Lichtenstein, i forma part de la propera exposició: "Roy Lichstenstein: de principio a fin" , que es podrà veure a la Fundació Juan March de Madrid.

Cinc curiositats

L'amic Joan Safont em passa un nou meme. Aquesta vegada s'han d'explicar cinc curiositats de l'autor del blog que probablement els lectors desconeguin. Ara que hi penso, em sembla que no hi ha ningú que conegui tot el que diré, els més amics i familiars potser tres o quatre de les cinc, però totes ben bé ningú. Encara que això només ho comento per motivar-vos a llegir...

1. Una de les meves últimes aficions és cercar paraules als diccionaris electrònics. Sobretot utilitzo el Grec.cat, però també consulto sovint el de la RAE. Primer vaig començar amb el Grec.cat simplement quan tenia dubtes ortogràfics. Després, per pura curiositat, m'he aficionat a cercar paraules perquè em fa gràcia saber de quina manera trauarà la definició de la paraula en qüestió. L'altre dia, per exemple, vaig buscar com definia la paraula "teoria". Avui, justament, he pensat que no estic torrat al veure que la Gemma Gorga escriu poesia a partir de la definició de la paraula `cascavell´.

2. De petit tocava força el piano. Vaig fer els exàmens de piano del Conservatori del Liceu fins a cinquè curs. I el cas és que, segons sembla, no se'm donava del tot malament. No recordo quina edat tenia però vaig participar en un parell de concursos per a joves pianistes. El primer a Vilafranca i allà la professora em va dir que quasi m'haurien pogut donar un accèssit. El segon a Berga, i aquí no va anar tan bé: era més gran i més gamarús. Ara pràcticament només toco cançons d'en Lluís Llach, tot i que alguna vegada encara quedem per fer "jam sessions". Vaig seguir també cursos de solfeig, harmonia i acústica.

3. He estudiat econòmiques amb prou èxit però sóc gairebé un negat amb el càlcul mental. Entenc bé teories matemàtiques i construccions lògiques però m'encallo amb senzilles operacions algebràiques. Per tant, detesto aquella broma típica d'un cop acabat el sopar al restaurant dir allò de "va, tu, que ets l'economista, digue'ns quant és". He tret bones notes de matemàtiques, estadística o econometria tant al Batxillerat com a la Universitat, però tinc una espina clavada amb un examen de càlcul que ens van fer a tercer d'EGB: vaig treure un 3. Em sembla que el que em passa és que m'atropello amb altres pensaments a l'hora de fer el càlcul.

4. Seguint amb aquesta línea de dificultats d'aprenentatge, digue'm-ne així, he de confessar que de petit tenia problemes de psicomotricitat (lligant amb el punt 1, la definició és interessant: "activitat motriu de la persona contemplada des del punt de vista psicològic"). A l'escola, si no recordo malament, em van posar en un grup de reforç de psicomotricitat. Això més endavant va efectar, esclar, l'activitat gimnàstica. He de confessar que no sé fer la tombareta, ni tan sols endavant, i endarrere ni parlar-ne, em fa pànic.

5. Aquí estaria bé escriure allò de "ja fa anys", però diria que tampoc en fa tants, que amb un parell més d'insignes amics matarocèntrics (no diré quins, no fos cas que algun s'ofengués) ens vam encaparrar amb la possibilitat de muntar un bar al centre de Mataró, en un soterrani del carrer Beata Maria més concretament. Fins i tot vam escriure una espècie d'esborrany del projecte i vam visitar alguns dels bars moderns de Barcelona per inspirar-nos. Un constructor, però, ens va assegurar que el local era massa petit i no era possible fer-hi res complint les normes de seguretat ("els lavabos haurien d'anar a dalt").

Oh, que bé!, ara que ja he complert puc enviar el meme a 5 persones més. Els escollits són: la Nadia Quevedo, la Maria Carmen Maltas, en Joan Salicrú, mon pare i la Judith Vives (el blogger s'ha tornat boig i no em deixa posar els links a aquests dos últims!).

Feliu Ventura

ALACANT -PER INTERIOR-
A Toni Mestre

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant -per interior-
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca -com ningú-
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

De l'últim disc de Feliu Ventura, feia dies que no escoltava la veu d'un cantautor amb aquesta força, ma germana diu que sembla que plori quan canta.

Nova ordenació temàtica

Per fi ahir vaig animar-me a instal·lar la nova versió del blogger. M'hi he barallat algunes estones, però al final ha valgut la pena perquè he pogut incorporar amb èxit la seva principal novetat: la possibilitat d'establir una ordenació temàtica del bloc. Aquestes són les etiquetes que he afegit per consultar el bloc, i que es poden trobar també a la columna de la dreta. A partir d'ara, doncs, el bloc guanya interactivitat i possibilitats en la gestió del contingut. Ah! desaconsello però que utilitzeu la personalització de la plantilla que el nou blogger us ofereix, és molt millor mantenir l'antiga i afegir manualment les etiquetes.

Amics, Art i Cinema, Blogs, Economia, Federalisme, Fotografia, Literatura, Londres, Madrid, Mataró, Narracions curtes, Poesia, Política, Reflexions i Viatges.

Records

Quan sóc a casa no puc evitar aturar-me davant de petits detalls; ressegueixo per exemple la prestatgeria del menjador i em diverteixo buscant nous llibres que el pare ha llegit mentre he estat fora. Quan hi som amb prou feines si ens n'adonem, però els calaixos i les estanteries es van convertint a poc a poc en els dipositaris dels nostres records. No vull dir les fotografies o els títols expressament emmarcats per l'ocasió; sinó els petits objectes, retalls de diaris o senzills bolígrafs, que es converteixen en una espècie d'inventari dels dies que passen. Com que torno a casa aproximadament cada més i mig em puc permetre sovint aquest exercici de curiositat i de nostàlgia. Així, per uns moments, endevino com ha transcorregut el temps mentre no hi he estat. Al vespre he entrat a l'habitació de l'Elena a recollir-hi un cable per a la televisió de baix. Al llit hi tenia tres o quatre àlbums de fotografies de viatges apilonats i no he pogut resistir la temptació d'obrir-los i fer-hi un cop d'ull. El segon contenia les fotografies de quan l'Elena va venir a veure'm a Londres. A l'àlbum, és clar, hi apareixien fotografies seves. Només em faltava això, aquests dies de Nadal, aquests dies que sumem absències; topar-me amb fotografies que m'han fet retrobar un somriure dolç i un gest estimat. És absurd però conservo ben poques fotografies d'ella, i les que tinc les gaurdo entaforades al fons de la calaixera. No pas perquè no vulgui mantenir el seu record, de fet m'agradaria tenir-ne més, i un dia, quan ja estiguem més forts, li demanaré que me'n passi més. He mirat les fotografies només uns breus segons, però, perquè llavors mateix ha trucat una amiga. Estava mig empipada perquè els nostres plans per veure'ns i fer un sopar amb amics comuns no acabaven de rutllar. No li he dit res de les fotografies, simplement li he comentat que estava com una sopa de constipat, cosa certa també, i hem muntat un sopar a Barcelona el dijous que ve. Un parell d'hores més tard he tornat a pujar a l'habitació de l'Elena i he obert l'àlbum. Aquesta vegada l'he mirat a poc a poc, concentrant-me en les fotografies que hi apareixem els dos. M'hi empenyia una sensació estranya de voler-ho fer i no, d'haver-ho de fer i no, de tristesa i desig de maduració. He recordat aleshores aquell pensament duríssim que m'envaí a Picadilly. Em passa sovint que associo perfectament un pensament a un lloc. Per això ha estat punyent enfrontar-me a la imatge d'aquella esquerda que ens va acabar separant.

"La vida está en otra parte"

Aquesta darrera setmana a Madrid ha estat esplèndida: un veritable no parar de vida cultural i social. Dijous passat tenia l'última cita important a l'Instituto Juan March; havia de fer una presentació al seminari del José María Maravall. Un dels articles que havia de comentar era força tècnic i complicadot, de Diermeier, publicat a l'American Journal of Political Science. Portava uns quants dies donant-hi voltes i no vaig acabar les transparències per discutir-lo fins el dia abans a quarts de quatre de la matinada. El cert, però, és que vaig disfrutar com un cabrit presentant-lo. El mateix dijous al vespre, encabat el seminari, vam anar a la presentació del darrer llibre de l'Ignacio Sánchez-Cuenca, també professor a la Juan March, sobre la fi d'ETA. A la presentació hi havia una sorprenent barreja de l'star system periodístic, acadèmic i polític madrileny. Aquells dies es reunia el Comitè Científic de la Fundació i per tant hi havia tots els catedràtics membres. Divertidíssim veure com dos déus de les ciències socials, Gosta Esping-Andersen i Adam Przeworski, fumaven una cigarreta i comentaven el fred de Nova York mentre esperaven pacientment la resta de patums.

Dissabte vam anar a dinar amb els del bàsquet prop d'Avenida América. Només he jugat un partit durant aquest semestre, la resta o bé tenia visites o bé estava de farra, i per això m'han donat amb rintintín el premi al fitxatge més rentable de l'equip. Això sí, entre setmana he assistit regularment als entrenaments. El dinar ben madrileny, amb ous, patates, pernil i pinchos. Després de dinar cafè irlandès. I a la tarda ens trobem amb més companys de la Juan March i continuem amb més cañas. Arribo a la Fundació mitja hora abans que tanquin, a quarts de vuit del vespre, mentre una munió de gent es passeja encara per l'exposició de Gustav Klimt. Decideixo que no n'he tingut prou i vaig a l'FNAC a curiosejar. Sol i Preciados són un bullici de gent. Compro Bukowski, Kafka, Auster, Bauman i Solozábal. Sóc un afortunat; a l'estanteria hi tinc ara mateix com a mínim quatre bones novel·les i un parell d'assaigs excel·lents. Des de llavors a les nits llegeixo compulsivament.

Diumenge l'Erik Wibbels, el professor convidat de la Universitat de Washington, ens convida a sopar a casa seva i comentar els papers que hem de presentar el febrer. El seu pis és espectacular, situat a la calle Bailén, gairebé davant per davant del Palacio Real, amb vistes als jardins de Savatini. Ai las! aquests jardins, sempre em recorden aquell fred de quan fa quatre anys venia a veure la Victoria, ara en canvi em produeixen un escalfred a l'ànima. L'Erik és un vibrant jove acadèmic nordamericà amb una carrera brillant. Ara mateix és ja un dels màxims experts en economia política comparada del federalisme. Fou consultat sobre l'Irak i va tenir la honestadat de respondre que com a científic social no es veia amb cor de fer enginyeria social en aquell país. Aprova la meva proposta d'estudiar amb un model formal la redistribució inter-regional en països federals. Bevem vi, cervesa i herbes dolces. Acabem a quarts de dues discutint de l’endogàmia i mals hàbits de l’acadèmia espanyola, nacionalisme i descentralització, catalans i madrilenys. Me’n vaig a dormir satisfet; la conversa ha estat molt agradable.

Dilluns em llevo tard, sabent que no tinc altra ocupació al matí que esperar l’hora de dinar amb en Joan. El truco i riu, diu que n’ha fet una altra de les seves, que l’esbroncaré. Després ens trobem i m’explica que ha perdut l’avió i que ha hagut de comprar un altre bitllet. Dinem al Mezklum, un restaurant que sostreja ben a prop de la Plaza Santa Ana. Ens fallen les dones a l’hora del cafè així que acabem prenent un capuccino a Canillejas. Quan tingui temps escriuré sobre tres o quatre bones cafeteries de Madrid. Em regala l’últim número de la revista Valors i m’explica que n’està satisfet. Com sempre, riem i procurem alliberar-nos de les pròpies fragilitats. No tenim més temps i agafem un taxi Castellana amunt, primer s’atura a Ortega y Gasset i després continua cap a Barajas. Mentrestant cau una llum blava i nítida sobre Cibeles i el barri de Salamanca.

Ahir dimecres, però, va ser el gran dia. Un dia que, ho comentàvem amb l'Albert, s'acosta gairebé a l'ideal. Li faig cas, mig per mandra mig perquè ja hi estic acostumat, i arribo al migdia a la Copa de Navidad de la Fundació sense haver esmorzat. Fa dies que la gent en parla i tothom ens havia alertat que era una cosa esplèndida. D'entrada comcencen a servir pernil i canapés amb bon vi. De cop i volta tota la sala és plena; devem ser unes cent-cinquanta persones o més. Més tard arriben multitud de carns al punt i més vi negre. Tot és boníssim. Les postres s'assemblen a les mousse de Ca l'Uñó de Mataró i les acompanyem amb xampany. No deixa de tenir el seu morbo ingenu i gamberro entretenir-se comentant els noms de les millors pastisseries catalanes mentre som en un dels temples del capital espanyol. Encabat el dinar, i per acabar-ho de rematar, ens apropem a la cocteleria de Juan Bravo 25. Estem de festa i estic satisfet de com van les coses a Madrid, així que decieixo fer un homenatge a Bukowski amb un bon whisky amb gel.

La copa s'allarga fins ben entrada la tarda. La conversa evoluciona abruptament de Bukowski i les seves cent paraules de culos y tetas a la "Pequeña Serenata Diurna" de Silvio Rodríguez. Fins i tot hi ha temps per descobrir intimitats amb Coetzee i la seva autobiogràfica "Juventud". A quarts de set, però, marxem ràpidament amb el Juanan cap al Centro de Estudios Políticos, al costat del Senat. El catedràtic de dret constitucional Juan José Solozábal hi presenta el seu darrer llibre "Tiempo de Reformas". Hi ha totes les patums del constitucionalisme i l'actualitat política espanyola; García de Enterría, Rubio-Llorente, Carles Viver Pi-Sunyer, Joseba Arregui, Santos Juliá i Fran Caamaño. Solozábal és una persona bondadosa i cultíssima que recorre a Ortega, Arendt i Cervantes per acostar-se amb "optimismo preocupado" al problemes d'articulació constitucional d'Espanya. El debat entre els ponents és viu però a la vegada generós i ponderat. Carles Viver fa una intervenció brillant, reconeixent els errors però destacant els aspectes positius i federalitzants de les reformes actuals. Santos Juliá i Joseba Arregui repliquen amb contundència advertint de possibles conseqüències.

Avui a la tarda ha vingut a la Fundació Antonio Muñoz Molina a fer la seva segona xerrada del cicle de poètica i narrativa. Ha citat a Rimbaud i el seu "la vida está en otra parte": la inesgotable voluntat de descobriment constant, de dones i ciutats, per a Muñoz Molina concentrada en Nova York els últims anys, per a mi efervescent a Madrid ara mateix, i que així sigui i duri per molt de temps! Encara que em temo que el ritme de l'última setmana és insostenible.

Mujeres

No havia llegit encara mai res de Charles Bukowski. Ahir m'hi vaig posar i vaig quedar enganxat fins a altes hores de la matinada escoltant Tom Waits i llegint "Mujeres". Bukowski és un dels grans poetes i novel·listes maleïts de la literatura nordamericana. I Mujeres és la història de Henry Chinaski, l'alter ego del propi Bukowski, un ex-treballador de correus que decideix deixar la feina i dedicar-se a l'escriptura. Chinaski és un poeta i bevedor empedreït que cada nit s'emborratxa, escriu una quinzena de pàgines, i l'endemà vomita tot el whisky consumit. A la vegada, però, és un home fràgil i ple de por enamorat compulsivament de la Lydia...

"Sus puños golpeaban en el capó, en la puerta, en el parabrisas. Empecé a mover el coche con lentitud, para no herirla. Mi Mercury Comet del 62 había quedado fuera de combate y me había comprado recientemente un Volkswagen del 67. Lo tenía reluciente y encerado. Tenía incluso una gamuza especial en la guantera. Mientras andaba hacia delante Lydia seguía golpeando el coche con sus puños. Cuando la dejé atrás puse la segunda marcha. Miré por el retrovisor y la vi plantada de pie, solitaria a la luz de la luna, inmóvil con su batín azul y sus bragas. Se me empezaron a contraer las tripas. Me sentía enfermo, inútil, triste. Estaba enamorado de ella."

Festa a Madrid

Dissabte passat vaig tenir la sort de celebrar els 26 anys amb una gran festa a Madrid. Primer vam sopar uns montaditos, després vam visitar al Bar Destino Plaza i finalment vam acabar ballant house amb un saxo en directe al Tabú de Malasaña. La festa va durar fins l'alba, de manera que vaig agafar el primer metro del matí per tornar cap a casa. Encara que a l'arribar encara vaig tenir prou esma com per escoltar el "Faro de Lisboa" de Revolver, un dels dvd que em van regalar.

Comptat i debatut, vaig convidar a una copa a gairebé vint-i-cinc persones. I de fet, estic contentíssim que una persona tímida com jo mobilitzés una festassa d'aquesta magnitud. Els amics van ser generosos i em van correspondre amb fantàsts regals; una camiseta xulíssima d'Adolfo Domínguez, "La contravida" Philip Roth, "La Trilogía de Nueva York" de Paul Auster, "Nighthawks at the dinner" de Tom Waits i dos dvd's de Revolver.

El millor, però, i no podia ser d'altra manera, va ser la companyia. La Cris i la Nadia van venir des de Barcelona per passar un cap de setmana gloriós. Per mi va ser un cap de setmana excel·lent, però per elles encara ho va ser més. Va ser reconfortant comportar-me com un adolescent mentre prenia un cafè amb totes dues a Plaza de Oriente. Hauré de fer-me soci d'aquest cafè, el més aristocràtic de Madrid, perquè cada cop que vénen visites hi faig capuccinos llargs carregats de converses agradables.

Més tard, a la farra de la nit, també van venir els amics de la Fundació March, els companys de pis i la gent de Salamanca. Una barreja de gent magnífica. No sé exactament el perquè, i hi ha vegades que se m'escapa de les mans, però m'agrada crear situacions de coneixença de persones diferents. A quarts de cinc de la matinada, amb un vodka a les mans, liderava la invasió de la pista perquè tots balléssim house.

Com sempre, però, la felicitat és fràgil i incompleta. Tal i com diu la cançó: "Nunca amanece para todos igual a algunos les tocan rosas sin espinas y a otros espinas sin más...". L'alba de diumenge era blava i nítida, però també massa freda.

Era el destino, entonces

En Joan m'envia un Meme que diu: "Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions . Ull! [sic], no busquis el llibre que més t'agradi!". Al costat, a la dreta del portàtil, hi tinc ara mateix una pila de quatre llibres, dos d'ells acabats de rebre com a regal. Així que agafo el primer de la pila, que és la Trilogia de Nova York del Paul Auster. És un llibre curiós aquest, a part d'excel·lent, perquè ja me'l van regalar a Nova York mateix, versió original, i per tant ara estic pensant si el canvio o em quedo també la traducció castellana. La cinquena frase de la pàgina vint-i-tres d'Auster afirma aquest lacònic: "Era el destino, entonces".

I ara passo el mort a en Safont, a en Cinto, a en Lluís, al Juególogo i a l'Arnau.